12 de gener de 2021
12.01.2021
Regió7

Compromís i frustració

11.01.2021 | 22:33
Compromís i frustració

Un dels èxits editorials del 2020 ha estat la novel·la de no ficció No diguis res, de Patrick Radden Keefe, que narra amb tramposa objectivitat però incontestable qualitat narrativa els anys dels troubles (el conflicte armat) al nord d'Irlanda. Una de les tesis del llibre és que en signar els acords del Divendres Sant l'any 1998 la direcció republicana va trair els militants a qui havia empès trenta anys abans a assumir el més gran i terrible dels compromisos: matar, potser morir, presó segur. Alguns dels supervivents d'aquells anys durs es preguntaven de què havia servit el seu sacrifici i quin dret tenia la direcció política (encapçalada aleshores per Gerry Adams) a canviar l'estratègia de lluita sense haver assolit encara els objectius inicialment fixats.

El debat entre allò que es dona, a la causa, la que sigui, i allò que finalment s'obté no és nou i reapareix sovint i a molt diferents escales. Així, a un nivell sortosament menys tràgic, els darrers anys hem sentit com molts independentistes es queixaven de la no implementació de la República l'octubre del 2017 tot afirmant allò de «després de tot el que hem fet nosaltres!». Aquest «nosaltres» seria l'independentisme de base i aquest tot, algun centenar d'euros gastats en gasoil, marxandatge i solidaritat, hores, moltes o poques, a reunions, actes públics i mobilitzacions i, sobretot, una important implicació emocional proporcional a la posterior decepció. L'emprenyamenta és comprensible, però injusta i mal dirigida si tenim en compte que els líders criticats i assenyalats són els que han pagat i paguen un preu més alt pel seu compromís.

Més enllà de la lectura política concreta, personalment no comparteixo aquesta visió transaccional de la militància, massa propera a l'ideal moral catòlic (fes el bé i aniràs al cel) o a la lògica consumista (tant pago tant rebo). Entenguem-nos, tots volem veure recompensats els nostres esforços amb fites aconseguides i fins i tot amb un cert reconeixement personal, i la crítica a les decisions preses és tan legítima com necessària, per descomptat, però alhora d'assumir un compromís polític, el que sigui i al nivell que sigui, jo soc més de Spike Lee i el seu Do the Right Thing (fes allò que és correcte). La recompensa, doncs, seria en el propi compromís, en creure que fas allò correcte segons el teu marc ideològic, utilitzant la raó i equilibrant necessàriament aquesta militància amb altres aspectes no menys importants de la vida. Si a més es guanya, ni que sigui una mica, perfecte, però aquesta no hauria de ser condició indispensable per sentir-se satisfet i recompensat amb els esforços, les hores i el patiment (si és el cas) esmerçats.

Si en voleu saber més i millor, de la militància política com a plantejament vital, permeteu-me un parell de recomanacions editorials: Necessitem camarades, de la comunista Jodi Dean i l'editorial manresana Tigre de paper, i Reviure els fets, de l'incansable independentista Carles Castellanos i Edicions de 1979.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.