Durant el confinament domiciliari, a la primavera, quasi cada dia sortia de casa. Anava al supermercat del carrer de sota, a la fruiteria de tres cantonades enllà, a la carnisseria situada a tres-cents metres en direcció contrària, a la fleca i al quiosc de diaris i revistes. Ho feia amb mascareta -quan van començar a estar a l'abast - i em fregava les mans amb gel hidroalcohòlic a cada visita. Fins i tot em posava guants d'un sol us abans de tocar els productes de les lleixes. No anava a la feina perquè m'havien classificat en el grup del teletreball, però altres veïns de l'escala sí que ho feien, amb les corresponents precaucions. Tot això passava en el moment de més alarma, quan ningú no sabia què passava, com es transmetia el virus, quins comportaments eren letals i quins eren innocus, o el nombre real d'infectats. Ara sabem moltes més coses sobre el comportament de la malaltia, i amb aquests coneixements s'han adoptat restriccions sensiblement més laxes que aquelles. L'actual confinament no és domiciliari sinó municipal, obren les escoles i també la majoria de botigues que llavors van haver de tancar, ni que sigui una part de la setmana. És possible anar al teatre o al cinema, esmorzar al bar i dinar al restaurant a certes hores, i aquest articulista va participar fa pocs dies en una taula rodona vespertina. No és una vida normal, però el que les mesures governamentals permeten fer és totalment compatible amb l'acció d'anar a votar en unes eleccions, ja que no cal sortir del municipi, l'estada dins el local electoral és de pocs minuts, les cues al carrer no són més difícils de gestionar que les formades davant alguns comerços, i els membres de la mesa no corren més perill que les caixeres del súper. Torno al principi: si quan ens van tancar a casa podíem sortir per comprar llaunes de mongetes i paper de vàter, ara que ens deixen ser tot el dia al carrer no veig problema en mantenir la convocatòria electoral, si no és que d'aquí a divendres tot es capgira.
