El títol en què encapçalo avui el meu article és prou explícit. Els comerciants i el públic en general ja estem farts de tanta normativa que serveix només per fer veure que es fan coses i per tapar, per una banda, la incompetència governamental a l'hora de planificar adequadament la xarxa sanitària i, per l'altra, no dir ben clar i alt que fem el que fem no hi ha remeis ni mesures infalibles. I que voler-ho controlar tot és literalment impossible. Que hem de mantenir uns protocols bàsics és obvi: distància, morrió, higiene i aforaments limitats (tant privats com públics) per evitar el contagi. Però, a partir d'aquí, dotar bé la sanitat de recursos i anar tirant. D'acord que hi ha gent que posa en perill, amb el seu comportament, la salut pública, però la majoria complim. I donant un cop d'ull al món veurem que siguin quines siguin les mesures -més o menys permissives- la situació és arreu similar. No hi ha fòrmules màgiques.

A partir d'aquí el càstig sistemàtic sobre el sector del comerç -que és al qual pertanyo i conec millor- és fora de lloc. Primerament cal dir que els confinaments territorials són ridículs i fan riure. No tenen en compte la grandària dels municipis ni tampoc si hi ha nuclis urbans o són rurals. Es veu que hem d'anar amb un mapa a la butxaca per saber si trepitgem un terme municipal diferent del que ens correspon. Si s'hagués de seguir aquest criteri, també s'haurien de tancar els barris de la grans ciutats i les seves àrees metropolitanes, oi? I no ho proposen pas tot i que hi ha objectivament major densitat demogràfica. Més absurditats: el dissabte i el diumenge hi ha més possibilitats de contagi que entre setmana? Au, va!

Limitar horaris encara crea major concentració en franges concretes. No hi ha cap estudi que demostri que els espais comercials no siguin segurs. No són, ni de bon tros, font principal de contagi. I puc donar fe que els botiguers actuem amb responsabilitat. Un exemple: fins ara no hi ha hagut baixes generalitzades del personal que els atèn, que està en contacte permanent amb tota mena de gent. I això passa perquè ja se segueixen els protocols bàsics abans esmentats. Paradoxalment, els anomenats comerços essencials -sobretot els del ram de l'alimentació- és on hi ha realment major concentració de públic i, en canvi, és permet la seva obertura. Mai qüestionada. I acabo la llista de coses que volia dir, esmentant el grau de discrecionalitat i talibanisme dels tècnics encarregats (curiosament, sempre anònims) d'aquestes absurdes normatives. Al mes de setembre passat es va anunciar des del Departament de Cultura de la Generalitat que la cultura seria declarada un bé essencial per evitar el seu tancament. Doncs resulta ara que a la llista de comerços essencials del darrer decret publicat s'han «oblidat» de posar-hi les llibreries, que venem aliment per al cervell. Un engany en tota regla! No sé si rectificaran davant d'aquesta incoherència, però de moment ja hem vist clarament la incompetència dels nostres dirigents.

En fi, paciència! Us recomano, mentrestant, que aprofiteu el temps llegint el que us vingui de gust. I, si voleu, l'experiència d'Ana Maria Ruiz, infermera, que acaba de publicat Libros que salvan vidas. Una biblioteca de campaña en tiempos de pandemia (ed. Plataforma), on explica com va fer arribar la lectura als malalts ingressats a la primera onada pandèmica, per fer més confortable i agradable la seva convalescència forçada.