La memòria de l'experiència ens configura i forma part del que som. Dins nostre queda tot el que, d'una manera conscient o inconscient, hem anat deixant enrere i fins i tot oblidant. Ens continuem sentint vinculats a persones que han influït en la nostra existència, però també amb el pas dels anys hi ha coses que, a còpia d'acompanyar-nos, s'han acabat integrant en el que estimem i volem tenir a prop. Poden ser llibres, tasses, rellotges, pintures, fotografies, cançons, records de viatges,... Ens costa desprendre'ns-en. Les oficines d'objectes perduts són indrets on van a parar bosses de mà, carteres, paraigües que un lladregot ens va prendre o que en una badada vam oblidar dins d'un tren, en un banc o en una botiga. Aquest territori singular on s'acumulen fragments abandonats de vides desconegudes és on Quico Vilaró ha situat la seva magnífica novel·la negra Objectes perduts, un llibre on màfies, prostitució, terrorisme, corrupció, assassinats, persecucions, suïcidis,... s'entreteixeixen amb un ritme trepidant que ens atrapa des dels primers mots. Vilaró hi demostra un talent excepcional per construir personatges i situacions que van encavalcant-se fins que quedem del tot atrapats per una lectura que ens atreu poderosament, fins al punt d'haver de fer un esforç cada vegada que l'hem d'interrompre. Però alhora, quan constatem que ens aproximem al final del volum, voldríem diferir-lo perquè, ja plenament immersos en la trama, ens sap greu que aquest fil apassionant quedi estroncat pel desenllaç. A Objectes perduts hi ha intriga, tendresa, humor negre, crims i tragèdies, crítica política i social,... però també hi ha una reivindicació de la dignitat dels marginats, dels actors secundaris de la comèdia humana. Vilaró hi contraposa l'idealisme generós d'uns herois anònims a un materialisme sense principis ni escrúpols que destrueix persones i fa emmalaltir l'ànima de la societat. La tristesa, la fragilitat i la vulnerabilitat són recurrents dins les pàgines de la novel·la, com si no fossin només objectes els que haguessin estat dipositats en aquella oficina, incloent-hi una urna funerària, sinó també personatges aparentment grisos que han vist com passava davant seu sense aturar-se el tren de l'èxit social, però que les circumstàncies impulsen a adoptar una dimensió èpica en el que Vilaró anomena «l'exèrcit d'arreplegats». Vilaró hi escriu: «Com canvien les coses. Com ens adaptem a una perspectiva, a una situació diferent, com absorbim la humiliació, la pena, el fracàs. Com ho deglutim tot i ho barregem amb el plaer, amb l'amor, amb el record de les rialles, fins que es transforma en una cosa pastosa i sense forma concreta que anomenem el passat». De sobte una sacsejada imprevista provoca que personatges avesats al seu paper secundari de l'anar passant comencen a fer pinya, a actuar d'una manera intrèpida i solidària i s'impliquen en una aventura arriscada que capgirarà un present irrellevant.