Els avis reben amb alegria els seus fills al vespre, quan venen a recollir els nets. Estan contents de poder veure'ls i fer una xerradeta, encara que sigui ràpida, perquè ja és tard. El què no els diran és que se senten alleujats perquè, per fi, podran tenir unes hores de tranquil·litat i dedicar-se a les seves coses o, senzillament, descansar.
Aquesta imatge es produeix en milers de llars de gent gran perquè, segons una enquesta feta per l'Imserso, un 60% dels avis estan plenament involucrats en criar els seus nets.
Vivim en una societat on els horaris laborals impossibiliten la conciliació de la vida personal, familiar i professional, i les parelles joves, sempre que els hi és possible, opten per fer servir els seus pares com a «cangurs». Fins aquí aparentment tothom content: els fills tenen un lloc gratuït i de confiança per deixar la mainada i els iaios poden tenir a prop la quitxalla que tant s'estimen.
El problema sorgeix quan la col·laboració dels avis deixa de ser puntual i esdevenen responsables de tenir cura de la quitxalla durant hores, cada dia. Aquesta dedicació, la responsabilitat i l'esforç físic que comporta, i el fet de tenir el temps ocupat -com si treballessin- i de no poder disposar-ne lliurement se'ls fa molt feixuc als iaios i encara més a les iaies perquè, en aquesta societat patriarcal, són les que suporten un major pes en tenir cura de la canalla.
Les parelles joves normalment no se n'adonen. Pensen que, gràcies a tenir la mainada a casa, els seus pares es distreuen. I aquesta creença sovint els permet incrementar la pressió sobre els avis, que no sols han de cobrir l'horari laboral estricte, sinó que hi ha cassos en què també els fan servir de «cangurs» per cobrir el temps que van al gimnàs, les sortides d'esbarjo nocturn i algun cap de setmana.
Si aquesta situació es manté pot arribar el moment en què el cansament i l'estrès no els permeti gaudir amb els nens i llavors poden aparèixer quadres d'ansietat, insomni o depressió i, si tenen malalties cròniques, se'ls poden agreujar. Aquests són els símptomes que defineixen la síndrome dels avis esclaus.
Per una banda, quan els joves deixen els seus fills a casa dels pares, no són conscients del seu cansament ni de les seves limitacions i, per l'altra, els grans s'ho callen i no saben dir que no, perquè creuen que han d'estar sempre disponibles per a cuidar els nets i no volen sentir-se culpables de no complir el seu «deure».
L'esclavatge dels avis és un problema que només es pot solucionar a través del diàleg, deixant de banda els prejudicis de l'edatisme. Sent conscients, uns i altres, que les persones grans tenen dret a una vida pròpia i que han de poder tenir-ne el control.
Acceptant aquestes premisses, segur que els iaios i les iaies s'avindran a un acord i cuidaran amb molta il·lusió els seus nets, però sempre tenint la capacitat de posar límits a la seva responsabilitat.
