S'escampa perillosament un clima general, perfectament perceptible, de mal humor i suspicàcia. I s'entén: passen les setmanes i els mesos i la pandèmia no sols no remet sinó que ja viu plenament la seva tercera onada i va creixent. Com un malson, es tornen a omplir els hospitals i els gràfics es disparen i es desborden. S'acumulen els efectes d'aquesta malaltia i es van buidant les butxaques dels qui no poden obrir el seu negoci. La gent, que tot sovint ha desatès alegrement les recomanacions sanitàries durant les festes de Nadal, es mostra ara cada cop més irritada, i les protestes són cada vegada més agres. Sabem perfectament que els efectes de la vacunació acabaran revertint el panorama i obriran la via de superació d'aquest mal que ens afligeix, però aquest procés és necessàriament llarg i exigeix un temps prolongat d'implantació. Per moments, sembla que se'ns acaba la corda i que alguna cosa perillosa pot esclatar finalment.
I vet aquí que, enmig d'aquest malestar cada vegada més agut, s'obre un flanc nou en l'àmbit de la política: s'ha de decidir si se celebren o no el 14 de febrer les eleccions al Parlament de Catalunya. I els mateixos que ho han de decidir es troben al bell mig de la suspicàcia que ho domina tot: s'ha anat perdent la confiança en el personal polític i la gent enrabiada també sospita que la decisió que puguin acabar prenent els partits o el govern estarà tacada pel càlcul i l'estratègia partidista. Hi ha, naturalment, la preocupació general per si una mobilització electoral pot incrementar els riscos d'expansió de la pandèmia, però com que això és una cosa perfectament opinable, i hi ha arguments a favor i en contra, fa tot l'efecte que cada partit es posiciona en funció de si li convenen les eleccions ara mateix o li seria millor de posposar-les. Conclusió: no sembla tampoc que sigui possible en aquest terreny una posició unànime, que és el que la situació exigiria i el que voldria la gent. Que decideixin el que vulguin, però que ho facin de mutu acord i sense barallar-se per culpa del calendari electoral: això és el que sembla reclamar la gent que es mira l'espectacle des de la barrera.
Algun dia, quan tot això hagi passat, haurem d'analitzar amb calma com ha evolucionat la confiança de la societat en els seus governants. Ja se sap que el ciutadà normal i corrent tendeix a treure's les puces del damunt, i que acostuma a derivar les responsabilitats del que passa cap al govern de torn («piove, governo ladro!», per dir-ho en una de les variants populars italianes), però caldrà fer balanç de com s'han fet les coses i de si s'haurien pogut fer sensiblement millor, ateses les circumstàncies. Però també s'haurà d'examinar amb calma fins a quin punt la manca de consens en l'adopció de les mesures ha anat contribuint a minar la confiança general.
Fet i fet, mal humor i desconfiança solen anar de bracet. Les coses no van bé i se'ns acaba la paciència, de manera que fora bo que els governants i els partits procuressin posar-se d'acord en el màxim possible d'assumptes. Almenys fins que la vacuna i la represa econòmica no facin desaparèixer entre nosaltres l'altre virus perillós: l'absoluta manca de confiança en el sistema...
