Cert. La pandèmia ens ha canviat la vida. Però no és menys cert que la societat, tot i que d'una manera lenta i moltes vegades imperceptible, també va canviant. Ara ens queixem de no poder fer trobades amb els amics (si no volem fer-ho de forma telemàtica). Bé, doncs en els darrers 50 anys s'ha perdut un costum que havia estat molt arrelat: les tertúlies.
A Berga, durant molts anys, a la rebotiga de l'esparteria del Ramonet, a la plaça de la Creu, es reunien una dotzena de tertulians, onze homes i només una dona, la Pepeta, la muller de l'esparter. Allà, cada dissabte a la tarda, arreglaven el món, la ciutat, discutien sobre el bé i el mal i sobre el sexe dels àngels.
Un dels tertulians era Josep Maria de Martín, pintor, ninotaire, literat. En resum, el que en podríem dir un home del Renaixement per la seva àmplia cultura.
De Martín, que va néixer a Berga el 1920 i va morir en aquesta mateixa ciutat el 2005, és un berguedà il·lustre. Aquest reconeixement es va materialitzar amb el lliurament de la medalla d'or de la ciutat l'any 2001 i amb una exposició retrospectiva de la seva obra.
El Tin, com li deia el meu avi, era un home amb presència. Te'l podies creuar, a les tardes d'hivern, passejant carrer Major amunt i avall (de cal Oju a cal Cardona) fent la tertúlia avançada del dissabte amb els seus companys de generació, baixant puntualment el passeig de la Pau per anar a dinar o passejant la seva gossa Cuca.
El 2020, l'any de la pandèmia, s'esqueia, doncs, el centenari del seu naixement, un fet que ha passat sense pena ni glòria. Només, durant aquestes festes de Nadal, l'entitat Òmnium Cultural del Berguedà conjuntament amb l'Ajuntament de Berga van impulsar la descoberta d'una placa a la casa de Martín de la ronda Queralt, un dels edificis d'època modernista amb més entitat de Berga. És evident que l'any que just acabem de tancar ha tingut altres prioritats, no cal dir-ho. Però personalment crec que no podem deixar passar l'oportunitat de reivindicar una figura com la de Josep Maria de Martín i Gassó, qui considero es mereix un reconeixement més col·lectiu per part de la seva ciutat. Un exemple del que podia ser aquest homenatge el tenim en la proppassada exposició antològica d'un dels seus deixebles, Joan Ferrer, celebrada al nou espai expositiu del convent de Sant Francesc.
Soc berguedana de naixement i de cor però massa sovint he de reconèixer que Berga no sap cuidar ni el seu entorn, ni la mateixa ciutat, ni els seus personatges. Entre tots ho hauríem d'esmenar. I podem fer-ho.
