La irrupció de Salvador Illa en els comicis catalans sembla haver disparat la intenció de vot del PSC a costa de la caiguda de Ciutadans i, en menor mesura, d'uns comuns que perden vots, de dos en dos, en favor de socialistes i republicans.

El que no està gens clar és si els comicis se celebraran el 14 de febrer. Les alarmants xifres que ofereix la pandèmia, i la seva projecció a un mes vista, alimenten els dubtes i desincentiven la convocatòria.

El Govern sospesa quina decisió prendre i creixen les incògnites, mentre que al contrari l'aparell de Junts (partit governant tot i que no sempre ho sembli) les exigeix altaveu en mà. Sorprèn ara, al contrari, tanta vehemència ja que si les eleccions no es van celebrar al seu dia va ser exclusivament per una decisió d'aquest partit, fruit d'un acord que va semblar més una venjança. El president Torra va renunciar a convocar les eleccions que ell mateix havia situat com a imprescindibles després de donar la legislatura per liquidada. Va donar a Puigdemont el temps que volia per greixar la maquinària electoral i cadascú va posar i va deposar en el Consell Executiu.

No haver aprofitat la finestra d'oportunitat estiuenca, com sí que van fer responsablement bascos i gallecs, ha portat problemes evitables en la gestió pandèmica, sotmesa al remolí electoral per la pugna entre republicans i nacionalistes. A més de la irrupció del PSC, que com aquest ciclista a rebuf amenaça d'agafar la davantera en la recta final, després del desgast de les forces governants i l'enfonsament de Ciutadans.

Però qui no intervé en l'assumpte és el flamant nou candidat. Com si cregués que el seu nomenament i la tàctica del sit and wait feta servir fins ara pels socialistes fos la seva millor carta.

Passa, no obstant, que Salvador Illa continua sent ni més ni menys que el ministre de Sanitat. Alguna cosa hauria de dir o, almenys, beneir. No sigui que, com el partit de Torra, sembli -per a sorpresa de propis i estranys- que té res a veure amb la gestió de la pandèmia.