Les dues residències d'avis de Berga s'han passat la creu de la mateixa moneda. Una va patir contagis massius i defuncions al principi de tot. L'altra pateix el drama de la infecció general a la segona tanda. A Solsona passen per catorze morts. Globalment, les defuncions per coronavirus les estem patint sobretot en aquests centres. La de Bagà va perdre moltíssims residents a la primavera. El nombre de contagiats amb resultat fatal, mirant-los centre per centre o de forma general, és intolerable i socialment inassumible.

Mentre tots anem passant de la segona onada directament i sense afluixar cap a la tercera, la mort se'ls presenta de forma massiva i encara no la saben prevenir. Sense dir-ho explícitament, la nostra societat hi ha aplicat una mena d'amortidor psicològic que n'ha reduït l'impacte mental de grup. Es tracta de persones d'edats avançades i, per tant, sembla com si no fos (tan) greu la seva pèrdua abans d'hora.

Ara s'hi afegeix la derivada econòmica. Els impacta brutalment, i afegeix dramatisme i genera més alarma. Per explicar-ho breu quasi cal escorxar els conceptes. El centre per a ancians baganès va de ser un dels primers de passar per un doble delme pandèmic. El traspàs d'un terç dels que hi vivien, combinat amb les baixes laborals dels treballadors, en va resultar l'aparició a la superfície de les misèries econòmiques ocultes. Les arques emergien buides i es va convertir en un artefacte insostenible. Intervinguda per la Generalitat, ara la traspassen a un grup francès privat del sector. L'equilibri entre la generació de lucre (dret de qualsevol empresa mercantil) pot combinar malament amb l'atenció als vells. Ningú pot pretendre que ells o uns altres assumeixin el dèficit que no és seu si no en pot treure un rendiment superior amb el temps. I van per feina. En els centres que ja gestiona arreu d'Espanya, l'any passat va aplicar a cada família dels ingressats una «taxa covid» de 85 euro al mes per cobrir depeses extres.

Mentre al peu del Cadí van fent números, la residència de Sant Bernabé de Berga és un roc a sobre la taula de l'Ajuntament. Després de cedir a la Generalitat l'Hospital Comarcal del que fins fa poc en depenia, s'ha convertit en un malson més i ple d'infectats. A corre-cuita s'està provant de consolidar una solució amb una altra firma del sector assistencial. En aquest cas de titularitat pública i dependent de la Diputació de Girona.

Manquen diners per cuidar els que ens cuidaven fins fa ben poc, i companyies amb experiència arriben a salvar (literalment) centres que fins ara es gestionaven des de la cosa pública local. Si ho aconsegueixen, serà aplicant factors freds: millorant la gestió, controlant costos i maximitzant els ingressos. Aplicat a la brava pot significar l'empitjorament del servei cap als usuraris o de les condicions laborals dels treballadors. El contrari és pensar il·lusòriament que les pel·lícules de jubilats juganers i amb vestits acolorits a Miami es poden fer realitat aquí. Tot és ficció i allà tenen primaveres eternes. I a partir del dia 20, Donald Trump.