Un fred fosc i pesant ha esborrat les estrelles del cel i ha tenyit de tristesa les teulades i els pics emblanquinats de les muntanyes. Com si s'haguessin fos les bombetes, avanço a les palpentes amb els dos braços estirats imitant una somnàmbula. Sense llum no hi ha paradís. M'assec al sofà i m'amago sota la manta en un acte desacomplexadament infantil. La iaia sempre es tapava les cames quan seia a la cadira del menjador. S'abstreia fins al punt que podies passar pel seu costat i no veure-la. Es desdibuixava fins a confondre's amb el paper de la paret, amb el mobiliari, amb l'estructura. Presència perenne i immortal. Aleshores no entenia el seu fred, com tampoc no comprenc ara per què em ronden els meus morts a tota hora. Em poso la manta blanca per damunt, imitant-la, procurant que els serrells d'un extrem em tapin la punta del dits i els de l'altra m'arribin al coll, just a sota la barbeta. Em quedo rígida. Immòbil. Com una mòmia. El joc dura poc. El clatell es torna rígid i em moc per desentumir-me. Els anys no perdonen, encara que no els comptis.

Soc a la meva zona de confort, un paradís minúscul, un vaixell dins d'una ampolla de vidre. Ara la buidaria, i l'ompliria de papers, de missatges rebregats, perquè naveguessin, i marxessin mar allà fins que algú els trobés. Hi inclouria paraules belles, frases llegides i sentides que m'han dit qui soc. Per molt que m'hi esforço, sempre són els altres els que encerten la paraula justa, els que troben el mot escaient abans que jo. Faig tard. Altra volta faig tard i, tot i així, no defalleixo. Soc reincident. Seria bonic que aquest algú llunyà i desconegut s'alegrés d'haver-se topat amb l'ampolla, que s'imaginés que era un regal dirigit expressament per a ell, que en llegís les paraules, que les entengués, que li fossin útils, que li arribessin en el moment just, que deixés de ser un nàufrag.

Aquesta setmana m'ha atrapat la frase que pronuncia un dels protagonistes de la sèrie televisiva sobre la guerra freda The americans, i que diu: «Moscou era una ciutat bonica amb la meva mare». Canvieu-li el nom de la ciutat i de la protagonista per la que vosaltres vulgueu. Jo ho he fet i m'han vingut al cap un cafè francès, un autobús arribant a una gran ciutat, una platja en un mes d'agost, un croissant calent, una tassa vermella, un comiat en una escala, una abraçada inesperada, una cançó en bucle. La meva col·lecció de moments la dec als altres. Potser, per això, els últims mesos, mentre el món s'enxiquia i passàvem revista als nostres somnis encarcarats, he repetit tants cops la paraula gràcies.