Aquell present farcit de desordre, d'olors enganxifoses, de constants xiscles, tota aquella agressivitat ambiental conformava un espai que invitava a fugir i a refugiar-se a la mesquita, on el temps tenia una altra cadència molt més ordenada i relaxant».

Aquest paràgraf extret del molt recomanable Radical(s), del psicòleg amb arrels berguedanes Saïd el Kadoui, il·lustra magníficament com el paisatge urbà i l'urbanisme, lluny de ser qüestions estrictament tècniques o purament estètiques, que també, contenen inevitablement un implícit però potent missatge ideològic i polític. Quan les cases són petites i atapeïdes, els carrers sorollosos, bruts i caòtics, els edificis públics, escassos i atrotinats i els de l'autoritat, distants i intimidatoris, però les mesquites, en canvi, són netes, silencioses, acollidores i obertes, a qui li pot estranyar que els pobres i els desesperançats vegin en l'islam, l'islamisme i fins i tot el gihadisme la sortida als seus problemes.

Res de nou. Durant molts segles les esglésies eren espais d'amplitud, lluminositat, erudició, netedat i bellesa que contrastaven radicalment amb els carrers estrets i pudents de pobles i ciutats i amb els precaris i tristos habitatges on vivia la majoria. Els temples i els seus campanars, a més, ocupaven els espais més preeminents del paisatge urbà, de la mateixa manera que els règims autoritaris construeixen grans i ostentosos palaus governamentals en llocs ben visibles i que en temps de capitalisme corporatiu les grans empreses competeixen entre elles a veure qui s'instal·la en el gratacels més alt i espectacular.

La dimensió ideològica de l'urbanisme és per tot arreu. Quan, per exemple, es construeix un magnífic centre comercial, il·luminat, perfumat, climatitzat i fil-musicalitzat, en una ciutat més aviat grisa i depriment, el missatge que es transmet no pot ser més evident: en el consum i el consumisme hi ha la salvació i la felicitat. Quan, en canvi, el que es construeixen, i es cuiden!, són bons equipaments públics, bones escoles, bons parcs, bones biblioteques, bones estacions i bons dispensaris mèdics, la idea que ens arriba és tot un altre: no tingueu por, l'administració i la comunitat són al vostre costat.

Un urbanisme dispers, de cases i casetes escampades, de vehicles particulars dominant la via pública i de centres urbans decadents o directament inexistents, reforcen la idea d'una societat reduïda a la simple suma d'individus i famílies. Contràriament, uns centres urbans o de barri amables, vius, concorreguts i caminables, que ofereixin pluralitat opcions i on conflueixin persones de condicions i origen diversos, transmet la idea de societat potent, cohesionada i interdependent. Dues maneres d'entendre el món amb evidents conseqüències polítiques.

Com diria el barbut, fins ara sabíem que les ciutats són un reflex del seu temps, ara sabem que també transformen les societats que les fan possibles.