La literatura constitueix sovint un territori propici per explicar-nos i per expressar la nostra percepció del món. El gènere del relat, a més, ofereix una gran diversitat de possibilitats narratives. Doncs bé, Maria Àngels Viladot, experta en psicologia social, ha desenvolupat, més enllà de la seva labor acadèmica i assagística, una obra literària prou consistent, que ara assoleix una nova fita amb el volum La fúria de Fandango i altres relats, enriquit per dos excel·lents textos introductoris de Norbert Bilbeny, que ens hi diu: «El narrador relata una història. Però el relat fa el narrador», i de Carme Arenas, que, referint-se als textos de Maria Àngels Viladot, anota: «La bona literatura també té aquesta capacitat, la de fer-nos d'efecte mirall, la de descobrir-nos actituds, sentiments o accions en els personatges que podem arribar a reconèixer com a propis». I efectivament al llarg de les vint-i-una narracions del llibre, hi ressonen dimensions diverses de l'esperit humà que, d'una manera o d'una altra, ens interpel·len. S'hi alternen relats de més alè, que podrien haver acabat esdevenint una novel·la, i d'altres de més curts, com si fossin apunts, de vegades gairebé anecdòtics (Les cebes obsessives), que tenen l'aire més aviat d'una pinzellada de traç fugaç, però precís i ple de sentit. Els més extensos són La fúria de Fandango i Fogueres d'amor a Chicago. M'hi aturaré un moment. La fúria de Fandango ens acosta amb una gran cruesa el terrible daltabaix emocional que produeix en un noi refugiat la guerra dels Balcans, que el durà des del desarrelament a l'assassinat. És un text que trasbalsa i impressiona per l'atzucac al qual es veu abocat el protagonista, superat per les circumstàncies que n'esborren les certeses i els fonaments. A Fogueres d'amor a Chicago una dona és alhora objecte de desig per un jove arquitecte i per una amiga seva que oculta la seva condició lèsbica. S'hi produeix una lluita latent que quan esclata amb tota la visceralitat irracional provoca la fugida de la noia per la qual competien. De la qualitat de la prosa de Viladot, en pot ser un bon exemple un fragment d'aquest relat: «Les aigües engolien els colors del crepuscle i vaiverejaven platejades com escates de peix». Als altres contes, més breus, Viladot hi teixeix històries on la natura es desferma (La nit dantesca), de gelosies destructives (La gelosia dels nassos), de memòria que reescriu el passat des de la imaginació (Va passar així per avorriment), de masclisme opressiu (La fragilitat moral), aclucades d'ull en clau de l'humor (La tremolor de l'engany, Veure'n tres en un gat), retrats de solitud (L'antídot de la solitud, El temps és un gran guaridor, La joia dels savis), contes amarats d'un component oníric i surrealista (Quasimodo i Notre-Dame de París)... El conjunt que en resulta pot semblar heterogeni per la seva diversitat, però la veu de la narradora li confereix la coherència necessària.
