El calendari de les eleccions va precipitar-se després que el Tribunal Suprem decidís per unanimitat ratificar la sentència del TSCJ que inhabilitava Quim Torra (algú es recorda de l'activista que anava al número 11 de la llista de Junts?). Quan va iniciar el seu mandat després de tornar de Washington DC es va fer un acte al Teatre Nacional. Allà va resumir quina era l'agenda política que calia articular i en la que proposava diferents vies d'acció: la constitució d'un Fòrum Cívic, Social i Constituent -presidit per Lluís Llach i integrat per referents de l'independentisme-, l'aposta pel Consell de la República com a eina «d'internacionalització del conflicte» presidit pel «vertader» president Puigdemont. Alhora Torra, el no-president d'una no-normalitat (ara sí que hi vivim), fixava un calendari de mobilitzacions que s'inspirava, com no podia ser d'altra manera, en els fets de l'1 d'octubre i que calia convertir-los en motius per a la memòria nacional. Les mobilitzacions començarien el 20 de setembre i s'allargarien fins a la resolució del judici del Tribunal Suprem.

Així va començar el mandat i a mi personalment em sembla tot tan i tan llunyà i, sobretot, tan repetitiu i tan atapeït de frases èpiques, de moments històrics, de l'ara sí o sí... i qui dia passa any empeny. Vet aquí que així van anar passant els dies, els mesos fins que se'l va jutjar per haver desobeït l'ordre de la JEC en no despenjar a temps la pancarta amb un llaç groc i el missatge «Llibertat presos polítics» durant la campanya de les eleccions generals del 28-A.

En no haver-hi cap convocatòria electoral i amb Catalunya sense president, va ser aquesta decisió judicial la que va fer precipitar uns comicis. El president del Parlament, Roger Torrent, va consultar tots els grups parlamentaris per veure si hi havia algun candidat amb els suports suficients. Quina sorpresa: una vegada més el nostre Parlament va ser incapaç de generar acords, de consensuar un marc d'actuació per tal de poder evitar unes eleccions enmig d'una pandèmia i amb un país asfixiat per una crisi sanitària, econòmica i política també. Perquè una vegada més ni el front independentista (que sí suma una majoria parlamentària) no va poder, saber o voler -quedin-se amb el verb que millor els escaigui). I una vegada més, la política va fracassar i el 21 d'octubre el pobre Roger Torrent (que ja ens ha dit que repetirà com a parlamentari, i tant que sí!, queden moltes coses per fer, però, ves per on, de president del Parlament no hi tornarà) va haver de comunicar amb molta tristor i desolació que no hi havia ningú en tot el Parlament que podés substituir en Quim (sí que està baix el llistó) i, per tant, el rellotge es va posar en marxa.

Ja hi tornem a ser, doncs, davant una nova convocatòria d'eleccions que, una vegada més, s'han hagut d'ajornar. Diuen que la raó de l'ajornament és sanitària, però els comentaris que hem pogut llegir, sobretot a Twitter, que sembla que és la nova eina per fer política (frases breus i efímeres), fan dubtar que aquesta en sigui la raó principal. Una vegada més, els interessos partidistes han passat al davant de la ciutadania, dels presos, dels exiliats i de tot quisqui. Per tant, tornem a entrar en un escenari on es farà encara més palès que Junts i ERC no se suporten, que el PDeCAT haurà de mirar de marcar paquet perquè ningú no oblidi que també existeix, com el PNC de la Pascal, la CUP i no sé si n'hi ha algun més a aquesta banda del riu, que ja m'hi perdo. Però de partits n'hi ha més, i en un país on això de dreta i esquerra sembla que ha passat a millor vida trobarem els que de l'espanyolisme i la Constitució en fan i faran bandera sacrosanta, i l'enemic a batre serà el PSC.

Hi ha hagut altres moviments, sobretot a Ciutadans, ara que el vaixell se'ls comença a omplir d'aigua per totes bandes, i n'hi ha una bona colla que han agafat els flotadors i ja han saltat. És el cas de la Lorena Roldán, que ves per on ha arribat a la conclusió (es veu que després de reflexionar-hi molt) que el PP és la millor alternativa per convertir Catalunya en «rica i plena». No m'agrada la gent que canvia de partit com si canviés d'espardenyes. Aquest transfuguisme desacomplexat fa molt mal a les moltíssimes persones que fan política des de molts espais i situacions i amb condicions no sempre fàcils. Hauria de sortir més car actuar d'aquesta manera, però, en fi, estem en un moment complicat en què la picabaralla, les escissions i les primàries fictícies succeeixen massa sovint. Enmig d'aquest enrenou que penso que és molt poc engrescador per a la ciutadania, els Comuns neden enmig de les aigües sobrevivint (que avui ja és molt). Però ens queden dies per parlar de les eleccions i, si no és d'aquestes sempre, hi haurà les del Barça (que encara em fan més mandra).