Diem que «les xarxes bullen». Aixequem la tapa de «l'olla de Twitter». Però l'olla és plena d'escurçons, escorpins i altres bestioles verinoses, deambulant impunes entre la gent normal que envia missatges normals. Aquests dies ens fem tips de comentar el mal causat pels sembradors d'odi als Estats Units i com les xarxes han fet d'autopista en l'assalt al Capitoli, però no cal anar tant lluny: a Catalunya l'àcid i el fel impregnen la baralla política i es troben amb abundància en el diguem-ne debat entre intransigents i pragmàtics de l'independentisme. Advertida però no confessada la incapacitat de derrotar el veritable adversari, molts es giren cap a l'aliat per donar-li'n la culpa, i una passejada pels viaranys de l'ocellet blau provoca vergonya aliena, ja que la pròpia no semblen experimentar-la.

Cadascú és lliure de mostrar al món la seva veritable capacitat intel·lectual. Si la dita llatina afirmava «in vino veritas», l'actual podria ser que «els tuits ens despullen», especialment els teclejats a cop calent, quan les fòbies emergeixen incontenibles des del fons de l'anima o de l'amígdala cerebral. Són molts els missatges que s'han esborrat al cap de pocs minuts, un cop recuperada la serenitat. Però també són molts els que no han arribat a temps d'evitar comprometedores captures de pantalla, i l'afectat ha de respondre del seu rampell. La llibertat d'expressió té la responsabilitat com a parella de ball. Sempre i quan donem la cara en expressar-nos.

Perquè aquesta és l'altra. El nom del moviment QAnon, que tant de mal ha fet als Estats Units, prové d'un conspiranoic anònim que signava Q. Examineu l'olla del vidriol i trobareu deu pseudònims per cada participant que es mostra amb nom i cognoms. Odi anònim. Verí emmascarat. Si les plataformes digitals no els admetessin, com no els admeten les cartes al director dels diaris, molts escurçons desarien els ullals o es limitarien a rondinar al bar amb els quatre de la colla. I tots hi guanyaríem.