L'acord del TSJC que suspèn el decret de suspensió del 14-F deixa pendent de resoldre el fons del contenciós, en el qual molts hi veuen un enfrontament entre els drets a la salut i a la participació política. Un dilema agafat pels pèls, com pertoca al debat partidista en general i al català en particular.
Ningú no dubta a incloure l'elecció democràtica dels parlaments dins el dret de participació. L'Estatut d'Autonomia fixa en quatre anys la durada màxima de les legislatures; per tant, el dret dels electors començarà a ser vulnerat quan s'esgoti aquest termini, i això no passaria abans del 21 de desembre, d'aquí a deu mesos.
De fet, les eleccions que va convocar Montilla el 2010 es van celebrar quan passaven quatre setmanes del quadrienni; amb aquest precedent, les properes es podrien dur a terme el gener del 2022 sense trepitjar cap dret fonamental.
Una altra cosa és el debat jurídic i de coherència política. Els redactors de l'Estatut van preguntar-se què passaria si el Parlament no fos capaç d'investir un nou president de la Generalitat, i van establir la convocatòria automàtica de noves eleccions com a mecanisme per resoldre l'atzucac.
El legisladors volien impedir que Catalunya estigués mesos i mesos amb un Govern provisional, d'atribucions limitades, si els diputats no es posaven d'acord. Disposar d'un Govern efectiu es va considerar una prioritat institucional, que la decisió de l'ajornament ha bandejat en benefici de la seguretat sanitària. És un plantejament tan defensable com discutible, però que s'ha concretat en un text massa imprecís: les eleccions s'ajornen, se suspenen o es desconvoquen? Ambigüitat difícil d'evitar quan decideixes que un simple decret del vicepresident «en substitució de la presidència» passi per davant d'allò que mana i ordena l'Estatut.
Les mesures cautelars del TSJC suspenen la suspensió però no esgoten el debat, i emboliquen una mica més la troca. És tan difícil fer-ho bé?
