So help me God», «que Déu m'ajudi», és la frase amb la que sol acabar el jurament d'un càrrec públic als Estats Units, i quan dimecres passat la va pronunciar Joe Biden és probable que fos molt més que una obligació protocol·lària, no tant sols per la seva fe catòlica, sinó perquè necessitarà tota l'ajuda possible de l'Altíssim per complir l'objectiu de tancar les ferides que esquincen el seu país, i que quatre anys de Donald Trump han eixamplat i aprofundit. Al nou president ja se l'està criticant per la seva aparença tova i sense arestes espectaculars, i no manca qui el compara amb un peix bullit. Però aquesta és la mena d'alimentació que tradicionalment es recomana per als convalescents i els qui han de baixar el colesterol i la hipertensió, i la societat nord-americana necessita amb urgència baixar la tensió arterial per no patir un accident vascular irreversible. Per tal que la divinitat faci cas a la súplica d'ajuda, la cerimònia del que anomenen «inauguració» va estar plena de moments religiosos. A banda que Biden va començar el dia oint missa, un cop a l'escenari del Capitoli es van succeir: la invocació d'un sacerdot jesuïta amic de la família, el jurament del nou president sobre una Bíblia enorme i antiga i de la vicepresidenta Harris sobre dues bíblies alhora, l'himne religiós Amazing grace a càrrec d'un cantant de country, la recitació a l'uníson del pledge of allegiance (jurament de lleialtat a la bandera) que inclou la frase «una nació sota Déu», i encara una oració a càrrec del pastor negre d'una església afroamericana. Pel que fa al discurs polític del protagonista, comparar-lo amb una homilia no sembla gaire exagerat. Només li faltava començar-lo amb el «carissimi fratelli» («estimadíssims germans»), que obre les al·locucions papals. Ben mirat, que tants governs de tot el món aplaudeixin l'arribada d'un peix bullit a la cadira més calenta i poderosa és mèrit exclusiu de Donald Trump, el qual podria estar rumiant la creació d'un «partit patriòtic». Cordin-se els cinturons.
