Posem-hi una mica, o molta, imaginació. Falten poques setmanes per la Festa de la Llum i un dels principals protagonistes del conflicte de la Sèquia fa una immersió al túnel del temps i aconsegueix, gràcies a un nou miracle, reaparèixer a la Manresa del 2021, a les portes de l'Any Ignasià i en plena pandèmia, amb confinaments obligats per un virus maliciós. El bisbe Galceran Sacosta, que és el protagonista, va conèixer de prop els estralls que havia provocat la pesta negra del segle XIV, en aquella ocasió, un bacteri, que també havia arribat des dels països de l'est i que només a Europa va fulminar un terç de la població.

Set segles després tornem a tenir entre nosaltres Galceran Sacosta, amb un gran repte entre cella i cella: fer una visita per aquelles terres que, totalment a contracor, va haver de cedir perquè hi passés aquell canal entre Balsareny i Manresa que havia de treure els manresans de la fam i la misèria. Ell, que va acabar claudicant davant del rei Pere III i les autoritats locals, volia veure amb els seus ulls aquella obra que amb tanta saviesa i enginy va saber fer realitat el mestre d'obres, Guillem Catà. No s'imaginava com l'aigua travessava 26 quilòmetres amb només 10 metres de desnivell, ni com es distribuïa entre les terres de conreu i a les cases, muralles endins.

Sacosta, fill de Tavertet, tomba ara per la Sèquia sense cap mena d'hàbit. Ningú no el reconeix. En les poques trobades que ha tingut a la ciutat li han arribat males notícies. La primera és que a casa seva, on va néixer, és des de fa uns anys una casa de turisme rural, amb clients que sovint reneguen i no creuen en Déu. La segona, i encara més traumàtica, és que la Sèquia és molt més del que mai hauria pogut pensar. Ho ha vist, però no s'ho pot creure. Sí que hi baixa l'aigua, amb parsimònia i elegància però, per sorpresa, als marges del rec hi desfilen milers de persones que, amb indumentàries estrafolàries, caminen amunt i avall com si s'acabés el món. No entén que es camini sense un objectiu concret: ni anar a l'ermita, ni a l'hort, ni a la masia veïna, ni... No sap pas què passa. Li expliquen que amb l'aigua de la Sèquia, a l'arribar a Manresa, es va construir un estany amb vistes a Montserrat i que no pot tornar al segle XIV sense haver-hi passat una bona estona. Hi guarden l'aigua, de forma semblant a les basses del masos, però a l'engròs, i per a molta gent és un lloc gairebé màgic, capaç d'acollir pescadors al matí, esportistes tot el dia i un gran castell de focs, una vegada a l'any. Al Bisbe li costa molt d'entendre les coses, gairebé totes. Que si la Sèquia i els seus ramals formen part de l'Anella Verda i que, amb la pesta del segle XXI, els manresans s'han tornat bojos per descobrir les seves fonts, les seves rieres, els seus rius, els seus horts. Que si les bicicletes, que si els patinets, que si...

Sacosta desconcertat ja només pensa en recular 700 anys, a la seva primera vida. Marxa, però amb un somriure sorneguer i amb la tranquil·litat d'haver comprovat que moltes coses han canviat, però encara hi ha el Bisbat de Vic, que el bisbe encara mana molt, encara té moltes propietats i encara està immers en molts conflictes.