Sempre he defensat que una notícia és com una traca. Un cop encesa, és impossible apagar-la i, sobretot, mai saps on serà l'esclat següent. El projecte del nou edifici principal de la Generalitat a la Catalunya Central ha reobert l'escletxa d'un debat estèril però irresistible: quina ciutat serà (algun dia) la capital de tal entelèquia, convertida en real passats quaranta anys. M'atrau tant que em fa deixar per a una altra peça l'edifici projectat, funcional i asèptic com un ministeri a Bonn durant l'època de la República Federal d'Alemanya. El cub que emergirà (potser) algun dia al costat de la Seu manresana tindrà el mateix efecte estètic que un gratacels de vidre i acer al costat del Taj Mahal.

La voluntariosa berguedana Alba Camps, la delegada de la Generalitat, en la presentació d'aquesta obra magna, la més important del segle a Manresa, després de recitar-ne les benaurances i alabar la concentració de tots els serveis en un sol punt (ara escampats per tota la ciutat), se li va aparèixer de cop un elefant inesperat: la capitalitat. S'arrossega des dels temps de la Transició, i en va maldar fins i tot el meu admirat Josep Pla. Ella, sabent-ne els riscos, va optar per fer de política tot passant-hi de puntetes.

La topada, molt antiga, és entre Manresa i Vic. Un cop més, una o l'altra. Mentrestant, la llei de vegueries, guardada en un calaix per una moratòria, estableix que ha de ser la ciutat amb més habitants fins que no hi hagi un acord. Guanya el Bages, però a Osona no hi estan d'acord com a mínim des dels temps de l'alcalde terratinent Vila d'Abadal. Ell volia una cocapitalitat. Amb suport de l'esmentada norma legal (encara sense vigor), els de l'Anoia ja han marxat cap al Gran Penedès. Els atreu més l'oferta d'aquests altres veïns. Sempre han vist el Bages com una mena de rebost de la seva botiga. A l'Ebre també hi ha el mateix conflicte sense solució entre Tortosa i Amposta. Amb les vegueries, els governants actuals es voldrien carregar les diputacions i, si poguessin, les províncies. El veguer en cap és una figura perduda des que Felip V va venir a reconquerir terreny mostrant el primer paquet borbó.

Crec que qualsevol territori organitzat ha de tenir una capital. Sobretot per a qüestions administratives. Si ara farem un edifici per reduir despeses tot concentrant serveis i dependències, no és lògic que, per manca de valor polític, es mantinguin delegacions escampades. O una cosa o una altra. Compartir-la és un format del qual no se'n coneix cap cas d'èxit. Es podria provar una solució a la basca. Enfrontades Bilbao i Donosti per tal afer anys enrere, la solució va ser portar-la a Vitòria, la tercera en discòrdia. Autodescartada Igualada, ens quedarien Berga, Solsona o Moià. Als tres llocs els cauria com un mannà la legió de funcionaris amb bons sous, temps lliure i potser aficions consumistes. Ningú em negarà que és una bona discussió, sense fi i multiplicant-se com les amebes. Però cada dia més xics, ben distrets i potser algun dia amb un veguer encadirat.