Ja se que esperar alguna cosa es acceptar la possibilitat de ser decebut. També soc conscient de que esperar que un fet esdevingui realitat no és el mateix que preveure racionalment que aquest fet succeeixi efectivament. I m'adono que declarar-se esperançat respecte de determinats fets futurs, es equivalent a declarar-se impotent respecte d'aquests mateixos fets, ja que ningú demana amb esperança allò que depèn exclusivament de les seves forces o capacitats. Malgrat tot veig motius per l'esperança en l'any que comença.

El primer motiu per l'esperança, i el més obvi, és que el procés de vacunació contra la covid-19 ja ha començat i va a bon ritme, després d'algunes vacil·lacions inicials. Se suposa que, si les autoritats sanitàries no es despisten, cap a l'estiu podrà començar un període de retorn progressiu a la normalitat anterior a l'epidèmia. També existeixen esperances raonables de que, al llarg dels propers mesos, es produeixin avenços en la recerca de medicaments que ajudin a curar la malaltia o, si més no, a reduir la seva taxa de mortalitat.

Un segon motiu d'esperança és el fet que, amb una mica de sort, abans d'acabar l'any podrem celebrar a Catalunya les eleccions que aquesta setmana han estat penosament ajornades. Això vol dir que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya tindrem l'oportunitat de posar fi a una legislatura fallida i a un govern decadent que fa més d'un any que agonitza. Confio que podrem tenir un govern que no estigui presidit per una persona que sigui només un/una activista ple de ràbia justiciera entestat en fer expiar a Espanya totes les seves culpes històriques des del segle XVIII fins ara. Tinc l'esperança de que sigui una persona capaç de liderar al seu voltant una majoria progressista que situï la reconstrucció econòmica i social del país en el centre del debat nacional.

Finalment, i en la mesura que la pandèmia ha mostrat totes les vulnerabilitats, les injustícies, les contradiccions de la nostra civilització però també els seus punts forts, es d'esperar que, tot recuperant la normalitat, anem avançant en allò que necessitem canviar i en tot el que hauríem de reforçar. El que ens ha passat ens dona pistes claríssimes del que cal fer: la importància de la cooperació per sobre de la competència; el paper bàsic del sector públic; la importància de la bona ciència; la prioritat de totes les activitats i serveis orientats a mantenir la vida... L'epidèmia ens ha recordat que els problemes són globals, que no s'aturen a les fronteres, que exigeixen solucions universals. La crisi del 2020 hauria de servir per fer-nos entendre la fragilitat del sistema econòmic i social en el que es basa la nostra vida quotidiana i la facilitat amb la que una crisi pot esdevenir un caos.

Reconec que totes aquestes esperances tenen un punt d'audàcia incontestable. Ningú garanteix que es facin realitat. Com sempre, ens tocarà reclamar-les amb tota l'energia i la intel·ligència que siguem capaços de tenir.