Comença un altre dia d'hivern i un noi camina amb una capsa de cartró enorme, tan gran que li tapa mig cos. Passa per davant d'un grup d'homes que veuen cervesa de llauna a la porta d'un bar tancat. Riuen escandalosament mentre miren un vídeo d'un mòbil. Un d'ells s'acomiada, entra en un cotxe aparcat en segona fila, i crida mentre n'obre la porta: «Vaig a buscar la meva neta, que surt ara de l'escola». A la ràdio expliquen que en algun lloc dels Estats Units han posat en marxa un servei telefònic adreçat a les persones que tenen ganes de cridar. Els crits s'enregistren i es classifiquen per tipus i sembla que ja disposen d'un fons considerable. No en sé el número, però si el tingués, el marcaria. Posaria a prova les meves cordes vocals i bramaria. Com una bèstia. I esperaria. Fa massa mesos que transito pel mateix laberint i que topo amb mirades tan atrapades com la meva. M'aferro, obstinadament, a un grapat de paraules. «Estàs contenta, mama?», em demanen després de sopar els meus fills, i els dic que sí, perquè es pot estar content i trist alhora.
Comença un altre dia d'hivern i obro l'armari i em vesteixo amb una de les peces de roba que reposen com versions de mi desvitalitzades. Són les que tinc, però bé podrien ser diferents. Si visqués en una altra ciutat, em compraria un barret vermell. Mentre em preparo per sortir al carrer, amb el llit encara desfet, vaig recuperant amb cada gest la memòria del dia anterior. Em recomponc, reprenc el fil de la meva història al punt on la vaig deixar abans de tancar els ulls i d'haver comprovat, compulsivament, que el despertador sonarà a l'hora. I així ha estat. I m'he despertat. I he recordat que soc dona, que tinc aquest rostre, aquestes sabatilles, aquest raspall de dents.
Soc en un altre dia d'hivern i reparteixo la meva llibertat a bocins. M'esmicolo entre coses petites i quotidianes -respondre un correu, fer una trucada, baixar les escombraries- i entre somnis i records que venen d'imprevist i em segresten. Les temperatures han baixat sota zero, els camps estan glaçats i penso en ella mentre condueixo. Planxa una camisa d'home al damunt d'una manta ben plegada en una taula de fusta rodona i gastada. Entra l'última llum de la tarda per la finestra mig oberta. Fa una calor intensa, però ella continua planxant. S'entreté esborrant arrugues com si d'aquella tasca en depengués l'equilibri mundial. I potser sí, que en depenia. Alguna cosa prou intensa deuria passar en aquella habitació perquè més de deu anys després, perduda en un gener imprevisible, aquell moment delicat i senzill hagi servit per guarir-me.
