La setmana vinent jutjaran el polèmic exrector de Sant Vicenç de Castellet per haver casat un difunt. Els fets van ocórrer quan, essent encara capellà, va declarar marit i muller dos veïns del poble, mig any després de la mort del futur cònjuge, que se n'havia anat d'aquest món sense haver fet testament i deixant una herència de mig milió d'euros, que l'hereva va ingressar en qualitat de viuda. Ara, una vegada descobert el tripijoc, la fiscalia exigeix la revocació de l'herència, la inhabilitació del sacerdot (expulsat ja de l'església pel Vaticà des del 2013) i la nul·litat del matrimoni. Ja sabem que, en aquest país, la fiscalia ho pot tot, però tant com dissoldre un sagrament administrat en nom del jutge suprem no deu ser pas tan fàcil d'aconseguir. Si no ho tinc mal entès, per poder invalidar canònicament una unió matrimonial cal motivar-ho d'acord amb algun d'aquests supòsits: no consumació del matrimoni, immaduresa del contraent o suplantació de personalitat. En queden exclosos l'adulteri i l'incest, conceptuats només com a pecats. Ara bé, que el cònjuge sigui finat no impedeix la consumació tàntrica per part de la parella, incrementa el grau de maduració del contraent i difícilment aquest pot suplantar ningú, si no és reencarnant-se en un arbust o en un ocell. Sobre aquesta darrera qüestió, si es mira bé, podria servir per rescindir la majoraria de contractes matrimonials, ja que tard o d'hora totes les persones casades acaben adonant-se que, de fet, s'han aparellat amb una persona diferent d'aquella a qui un dia van donar el «sí, ho vull». En el cas que ens ocupa, per fer bones les expectatives del fiscal, l'única solució consistiria a modificar la Bíblia, però ja se sap que la Bíblia, com la Constitució, són tan sagrades com la pizza i la tele del divendres al vespre.