La pandèmia ho està trastocant tot des de fa gairebé un any i ara mateix el gran interrogant que té plantejat l'esport a escala mundial és la celebració dels Jocs Olímpics de Tòquio, que ja es van ajornar l'estiu passat. Les competicions professionals es van començar a reprendre a la primavera, des de les lligues professionals de futbol fins a les curses ciclistes de tres setmanes com el Tour de França, sense públic ni a les graderies ni a la línia de meta. Com qualsevol altra indústria, la de l'esport -espectacle i negoci- ha fet mans i mànigues per tornar a l'activitat i minimitzar, en la mesura que pugui, l'impacte econòmic provocat per l'expansió del coronavirus.
Els Jocs Olímpics són una festa majúscula: màrqueting, negoci i patriotisme, sí, però també un espectacle de primera magnitud que enamora milions de persones cada quatre anys. Fa pocs dies, el diari britànic The Times va revelar que el Govern japonès admet en privat que la cita de les cinc anelles no es podrà dur a terme, però l'executiu del país amfitrió i el Comitè Internacional Olímpic van sortir ràpidament a desmentir-ne els rumors.
Els plans per celebrar els Jocs preveuen testos a dojo, fer fora els atletes de la vila un cop hagin acabat de competir i, òbviament, evitar tot tipus de contactes i de festes entre els participants o al carrer. I la presència de públic, poc o molt, és una incògnita. En aquestes condicions, quan només falten sis mesos per a la cerimònia inaugural (23 de juliol), cal preguntar-se molt seriosament si val la pena tirar Tòquio 2021 endavant. Si no hi ha festa, no hi ha Jocs.
