Vista la impossibilitat de comentar puntualment els esdeveniments que precipiten el sobiranisme avall que fa baixada cap al piló on previsiblement el volen tenir amorrat fins que digui amén, intentaré aclarir, posar en ordre, uns quants punts que s'han desdibuixat, crec que interessadament.

1) Esperar al 8 de febrer per saber els motius del TSJC per anul·lar la convocatòria electoral del 30 de maig és donar per garantida la data del 14-F (potser el març?) per a les eleccions que «un senyor que passava per allà» (en brillant definició de la periodista Elisa Beni) va reclamar en nom de la democràcia.

2) Una vegada més, els jutges imposen el seu criteri en un afer de salut pública i de pràctica democràtica com és una convocatòria electoral enmig d'una pandèmia. Al País Basc i a Galícia no van dir res, els jutges. Però aquí, seguint la norma, sí. Els exemples intervencionistes són tan abundants com escandalosos, si se'm permet expressar l'opinió. Des de la tergiversació de la llei per adequar-la als interessos de l'Estat, segons l'opinió de prestigiosos juristes (fer un referèndum no és delicte; abonar el relat indemostrable que condemna a cent anys de presó els líders independentistes; inventar delictes inexistents per aconseguir l'extradició dels polítics exiliats; prohibir el debat, votació i publicació d'acords del Parlament de Catalunya; negar per tres vegades (com sant Pere) la investidura com a president de Catalunya a tres persones escollides en eleccions democràtiques; inhabilitar el president Torra per fer el ronso a l'hora de despenjar una pancarta que reclamava drets i llibertats, etc.), fins a les darreres decisions d'aquesta setmana: l'una per inhabilitar el conseller responsable d'organitzar les eleccions (ja és coincidència), i l'altra per mantenir viva la percepció de desgavell que transmet el Govern català.

3) No és exacte el que va dir Felipe González («ens emparem en les togues perquè com a polítics som uns inútils»), però s'hi acosta molt. Jo diria que és l'Estat, el Règim qui empaita el sobiranisme català (no només l'independentisme), i la cúpula del poder judicial és qui executa la instrucció, com deia l'inútil mentre es fumava un Cohiba.

4) Eleccions imposades enmig del guirigall independentista per a complaença dels qui defensen un candidat ministre que -aclarim conceptes- compatibilitza els èxits de la lluita contra la pandèmia amb el nombre de morts, la disbauxa inicial en la provisió de material sanitari als hospitals, la feixuga campanya de vacunació i ara l'embolic de les xeringues, que un graciós mem ja havia advertit dies passats.

N'hi ha més, però aquests punts cal tenir-los clars qui vagi a votar amb una pinça al nas.