Va entrar en el món audiovisual amb la determinació d'escriure guions de pel·lícules i dirigir-ne. I ha enregistrat curtmetratges, un dels quals, Te quiero mal, ha estat reconegut amb múltiples premis. La trajectòria de Mireia Giró -Barcelona, 1979- destaca, sobretot, com a realitzadora i guionista de L'APM de TV3, programa que li permet riure's amb esperit crític de la televisió, la caixa tonta que fins i tot veuen els més espavilats. Té una secció setmanal en el programa de ràdio Vostè primer de RAC1, que dirigeix el seu germà, el divertit i elegant comunicador Marc Giró. A més, el paisatge de Berga forma part de la seva vida. I és que a la capital comarcal va néixer la seva mare, i sempre hi ha anat sovint a veure-hi la família i els amics.

Les entrevistes del programa APM a periodistes i comunicadors coneguts comencen amb la pregunta, «la televisió és cultura?». Ho és?

I tant que ho és!, perquè ens explica el que som. És un reflex de la societat. Com més bona és la televisió, pitjor per a la cultura, perquè, normalment, si l'espectador pot veure una obra de teatre a la televisió o un programa molt interessant sobre un llibre, llavors potser ja no va al teatre ni llegeix el llibre. Com més dolenta és la televisió, o més escombraries, millor per a la cultura.

Frase de titular.

Hi fem crítica i entreteniment, i molta gent espera saber què pensa l'APM sobre un tema determinat. També és interessant el fenomen de les frases que triomfen, com «s'ha matao Paco», i és que hi ha gent que parla utilitzant aquestes frases i són tot un fenomen social. Posem de moda expressions que surten de la televisió.

Com que a l'APM fa crítica, amb humor, de la televisió des de fa més d'una dècada, com ha vist evolucionar el mitjà?

Cada vegada fem més el bèstia per enganxar l'espectador, tot i que ara es busquen audiències fragmentades per tenir un públic fidel. Des que va començar Gran hermano hi ha via lliure per fer el que fos per aconseguir audiència, i no importa gaire l'ètica, i no em sembla malament.

Els continguts de programes amb poca ètica i que ho fan tot per l'audiència ho posen fàcil a l'APM?

El cert és que no podem posar imatges de cap canal de Mediaset, així que no podem treure suc de Telecinco ni de Cuatro. La part més salvatge no hi apareix, i és una pena. Ens van enviar un burofax dient que no poséssim més imatges dels seus programes perquè, si no, ens denunciaren.

Es van replantejar el programa en no poder emetre imatges dels programes dels quals se'n reien?

Vam pensar que no podríem seguir, però hi ha molts continguts, ja sigui a les televisions locals o altre vies. I Internet ha obert un camp molt gran de gent que es fa els seus propis continguts i els va bé que els emetem. Hem notat, a més, que es confon cada cop més informació i entreteniment, què és veritat i què és mentida, o saber què és un xou el que realment importa. La televisió potser tampoc és el millor lloc per aprofundir.

Ah no? Només ha de servir per entretenir?

Recordo quan era petita que a la televisió era molt refinada, i tampoc era el lloc per veure una obra de teatre. Es poden tractar temes interessants, i pot ser una finestra oberta al món, però per aprofundir és millor altres canals. Avui dia a la televisió tot ha d'anar molt ràpid, ha de ser lleuger i ha d'entrar bé.

L'Homo APM es va fer molt conegut, quin és el procés creatiu per fer-ho, i com un actor pot mantenir un diàleg amb fases extretes només de la televisió?

El guió era una guia, i si anàvem a un forn de pa, per exemple, ens imaginàvem situacions i buscàvem les frases que ens podrien anar bé. I l'actor havia de tenir molta memòria, i improvisava segons el que li deia l'altra persona. Era complicat perquè no podia parlar com una persona normal.

Com a analista de la televisió, TV3 com està qualitativament?

Si hi treballo, què he de dir? (riu). Compleix la funció que ha de desenvolupar una televisió pública, i justifica l'audiència que té. Potser falta captar el públic infantil i juvenil.

Va estudiar a la Pompeu Fabra Comunicació Audiovisual i, posteriorment, se'n va anar estudiar cinema a Londres. Anava per a directora de pel·lícules?

Jo volia ser directora i guionista, i vaig fer un curs a fora perquè aquí no hi havia feina, i així sortia a formar-me més i aprendre anglès. Em vaig espavilar per dirigir els curtmetratges que vam fer des del curs. Posteriorment vaig dirigir el curtmetratge Te quiero mal, que va rebre unes 30 premis. Vaig començar a l'APM el 2005 perquè havia de pagar factures i en el cinema has de picar pedra. Però no descarto tornar-hi i, de fet, vaig anar a fer una estada al Konvent de Cal Rosal per escriure-hi un guió. I el vaig fer, però és difícil vendre'l. A més, per la meva personalitat, em costa vendre els meus projectes.

També va aparèixer fent una secció al programa Tot es mou.

Sí, és un dels pocs programes on realment s'ha fet un esforç perquè hi surtin dones i siguin els rostres principals de l'espai.

Hi ha massa mascles a la televisió?

Sí, a la televisió en general. I a TV3 no hi ha dones a programes d'humor, tot i que ara n'hi ha més al Polònia, i n'hi ha poques fent reportatges. En els programes d'entreteniment no hi ha gaires dones.

Això com l'ha influït?

Si fos un home, les coses m'haurien anat diferent. Costa més desenvolupar-te en aquest món sent dona perquè, si ho fas malament, costa que et tornin a agafar. També hi ha problemes de riure's del que diu una dona, perquè se suposa que no ha de fer gràcia, sinó que ha de servir per a una altra cosa, per fer bonic, i ha de ser sexualment atractiva. Que una dona sigui divertida és xocant. No dic que des del món audiovisual faci tot això expressament, però es dona el cas.

Vostè és realitzadora de l'APM i és dona.

Jo estava treballant en el programa i estava a punt de marxar. Com que guanyava premis amb el curtmetratge, vaig decidir que volia dedicar-me al cinema, i llavors em van dir que m'hi quedés com a realitzadora. Cal tenir iniciativa, i és que a vegades, a les dones, tenir-ne ens costa perquè tenim la sensació que estem burlant el sistema. El fet d'explicar un acudit i que a ningú li faci gràcia, i que un home faci el mateix acudit i la gent se'n rigui, acabes pensant que no ets capaç. Jo sempre he pensat que sí que en sóc capaç, i per això he anat seguint.

Fa vuit mesos que és mare soltera. Avui dia hi ha més llibertat que dècades enrere i és més habitual veure'n, però les dones que fan aquest pas ho tenen més difícil que les que tenen parella?

Cada vegada hi ha més dones que pensen que és una bona idea (riu). Volia ser mare, malgrat no tenir parella. Ser mare soltera també té avantatges, però és una bogeria perquè són 24 hores sense parar i estic sola. Però també m'estalvio moltes coses, com no haver de negociar amb ningú què vull per al meu fill. És molt complicat perquè no hi ha ajuts. Una parella té 16 setmanes de permís cada un, i una persona sola només en té 16, i va en detriment de la criatura. Hi ha moltes mares soles que reivindiquen un permís més llarg.

Es troba en situacions fora de lloc encara al segle XXI?

Hi ha gent que no ho veu normal i has de donar per suposat que tens parella. Jo vaig fer una inseminació artificial d'un donant anònim, i hi ha països com França on es prohibeix que una mare sola faci aquest pas, i només hi poden accedir les parelles heterosexuals. Per aquest motiu hi ha tanta gent que ve aquí, perquè l'Estat espanyol és, juntament amb els Estats Units, on hi ha més clíniques de reproducció assistida, que també són un negoci. La família tradicional té molt de pes, i tot va encaminat que el més normal és que la parella estigui constituïda per un pare i una mare.

Em consta que se sent molt berguedana.

Porto molt a dins el Berguedà, tot i que accepto la meva condició de pixapina. Berga és una part important de mi, i hi ha la família de la meva mare. Hi reconec les olors, els paisatges i el caràcter. I jo sento que soc com les dones berguedanes de la família,amb determinació i independents. Fan el que volen.

Tothom té el que es mereix?

No.

Millor qualitat i pitjor defecte.

Qualitat, lleialtat. Defecte, tossudesa.

Quant és un bon sou?

Mínim, 4.000 euros al mes.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

«El carrer de les Camèlies», de Mercè Rodreda.

Una obra d'art.

«La dona-casa», de Louise Bourgeois.

En què és experta?

En explicar històries amb imatges.

Déu existeix?

La idea de Déu ha d'existir.

Què s'hauria d'inventar?

Més material no contaminant.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

Coco Chanel.

Acabi la frase. La vida és...

Un carnaval.

La gent de natural és bona, dolenta o regular?

Bona.

Tres ingredients d'un paradís.

Una televisió, amics, i totes les edicions de Regió7. (riu)

Un lema per a la seva vida.

La llibertat és dura, però val la pena.