Urgències electorals

És clar que a Catalunya fa uns anys que tenim no pocs sobresalts. Les últimes eleccions catalanes van ser convocades per Mariano Rajoy, després de suspendre l'autonomia i de ficar a la presó el gruix del Govern excepte els que van tocar el pirandó.

Després va venir, sens dubte, la desproporcionada inhabilitació del president Torra per retirar a deshora una pancarta a favor dels presos polítics. Una gesta tan gran va acabar en la seva inhabilitació, que, tot sigui dit de passada, va acceptar sense més ni més.

Una altra cosa seria que el president Torra no complís la seva paraula després d'haver donat per esgotada la legislatura. Va cedir a les pressions dels capitostos de Junts i va optar per no convocar eleccions, per donar temps així als seus a preparar l'envit electoral. Aquell dia s'estava donant de facto el tret de pistola a una campanya electoral amb un dels partits governants exercint al seu torn de Govern i de ferotge oposició, un episodi tan inèdit com insòlit.

Les eleccions, com a bascos i gallecs, s'haurien d'haver celebrat a final d'estiu a tot tardar. Però precisament aquesta dada -l'ajornament i posterior celebració d'eleccions a Euskadi i Galícia- és molt reveladora. Va ser una decisió política en la qual no van mediar els tribunals. Sí el ministre Illa, que va manifestar els seus dubtes fins a l'últim moment. Però no sobre el primer ajornament ,sinó quan després es va plantejar que se celebressin a l'estiu. El ministre de Salut no ho veia gens clar. Sorprèn que ara no hi vegi cap inconvenient. I això que l'escenari que s'estudia per al 14-F és de 250.000 persones confinades, a casa. Després hi ha la por que s'ha inoculat a tantíssima gent, que ja no surt per terror a contagiar-se. Els restaurants s'han buidat l'última setmana. Si a més estem exigint minimitzar tota interacció social, ¿ara demanarem que surtin de cop i volta 5,5 milions de persones? Com a mínim, té una escassa lògica.