Un temor em neguiteja: I si les eleccions no serveixen de res? I si la nit del recompte descobrim que l'embolic persisteix, o fins i tot s'ha tornat més gran?

Fem una ullada a les enquestes. Divergeixen en els resultats, però totes coincideixen a dibuixar un laberint sense sortides, un maleït embull de cintes de Möbius, aquella figura que aparenta un capgirament però quan la segueixes et torna al punt de partida.

Les eleccions són útils quan donen pas a un Govern estable, amb el suport d'una majoria parlamentària sòlida, capaç de legislar i d'executar el que decideix. Però l'escenari que dibuixen les enquestes és més aviat el contrari.

Votarem ara, o al maig, i no al desembre com tocaria, perquè fa un any el president Torra va declarar esgotada la coalició entre JxCat i ERC. Des de llavors la confiança entre els socis no ha tornat sinó que s'ha deteriorat encara més. Si el veredicte electoral ofereix com a única alternativa la repetició de la coalició, haurem perdut el temps. Per quedar-nos on érem no calia que ens compliquéssim la la vida.

D'altra banda, tant JxCat com ERC diuen no voler governar amb el PSC, i viceversa. S'exclouen amb entusiasme. Un acord dels socialistes amb la dreta espanyolista i al mateix temps amb els Comuns seria dràsticament rebutjat per aquests, i des de la Moncloa vetarien qualsevol pacte amb el dimoni de Vox. El cabdell del laberint està creuat per un munt de línies vermelles.

Països com Alemanya resolen els problemes de majories amb pactes entre els moderats de la dreta i de l'esquerra, però a Catalunya la principal clivella és identitària, i fins i tot els moderats d'una banda consideren infecciosos els de l'altra. Al mateix temps, a dins de cada hemisferi els moderats i els radicals estan a matadegolla.

Per desembolicar aquesta troca caldria un sisme electoral d'una intensitat imprevista. Però, ben mirat, en l'actual panorama de fastigueig rés no sembla impossible.