S'han de tenir ganes de ser president de res, amb la que cau. Posem la Generalitat o el Barça. El Govern català que surti de les properes eleccions haurà d'enfrontar-se a una covid que no remet i a una crisi econòmica que està deixant moltes víctimes arraconades en la cuneta de la precarietat i la pobresa. I haurà de bregar amb el conflicte polític amb l'Estat, negociar (si hi ha voluntat efectiva) la llibertat dels presos independentistes i gestionar l'evidència que aquesta serà encara una legislatura de traspàs (una més) cap a la Ítaca exprés promesa en un excés de confiança o de política naïf. Poca broma. Amb tot, hi ha bufetades per asseure's al despatx presidencial (podrà ser ocupat, aquesta vegada?). El mitjà és el fi i disculpa totes les penúries que suposa l'objectiu gairebé quimèric de sortir-se'n amb èxit d'aquest vendaval sanitari i polític. Convé un Govern, és clar. La provisionalitat en què està instal·lada la primera institució de Catalunya des que Torra va donar per liquidada la legislatura fa inútil qualsevol pretext per allargar l'agonia. Oimés quan la tempesta global és històrica i els partits governants utilitzen l'executiu per posicionar-se per al futur.
El Barça és un cas similar, si ho volen, si li restem el drama implícit a les vides que s'endú la pandèmia i que, sortosament per als candidats, el club no ha de témer de gestionar. Però el moment Barça és igual de terrible. Amb un passiu milmilionari, amb deutes a curt termini per valor de 730 milions, amb una situació esportiva que no genera cap il·lusió i amb la llegenda del club a punt de traslladar-se a París o a Manchester, la presidència tampoc és un caramel dels que seduirien ni els molt exigents. Amb tot, altre cop, hi ha una lluita aferrissada per aconseguir el primer lloc a tribuna a partir del mes de març (si es confirma la data electoral). Qui presideixi el club a partir d'ara haurà d'assumir una situació crítica, un final de temporada sense massa al·licients esportius i un futur a mig termini com per posar-se a plorar.
La vocació de servei públic (facin-ho extensible al Barça, en aquest cas) és lloable, però cal una motivació, unes capacitats i una preparació extraordinàries per voler liderar en els temps de misèria. Evidentment, la qualitat i els valors són exigibles, innegociables. La qüestió és si hi ha cap ombra de motivació afegida, diferent de l'interès general, que governi la intenció. Destriar el gra de la palla en aquest sentit és un argument definitiu per decidir el vot. O l'abstenció.
