Una veïna em comentava que ha estat designada a la mesa electoral de les eleccions catalanes que hi ha convocades aquest proper 14 de febrer. I m'ho deia entre emprenyada, espantada i confusa. I no n'hi ha per menys. En pocs dies s'han convocat unes eleccions, s'han aplaçat, impugnat... Perquè després diguem que no treballen, eh?

El cas és que tot plegat és un despropòsit. Des del meu punt de vista, ens ho mirem com ens ho mirem, són unes eleccions emprenyadores.

De moment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) manté la decisió cautelar del decret que les ajornava. I per fer-ho, al·lega que mantenir la data de la convocatòria inicial evita la inestabilitat institucional que provocaria un ajornament. Perdonin l'incís, senyories, però jo diria que a la inestabilitat institucional ja ens hi hem anat acostumant, dissortadament, gràcies a les múltiples ingerències de fora (i en especial de la justícia) i a la falta d'entesa i encert dels de dintre. Però seguint amb el TSJC, ha traslladat al govern de Sánchez la responsabilitat i la clau de volta d'un possible ajornament, que es podria fer efectiu si es modifiqués l'estat d'alarma. I en totes aquestes filigranes de despatx, amb tuf partidista es miri des de l'angle que es miri, sembla que ningú s'adona que estem encara enmig d'una pandèmia.

En aquest sentit, resultaria evident pensar que el 14 de febrer, donades les circumstàncies, no es podrà garantir el dret democràtic i legítim a votar de tothom. Com ho faran les persones malaltes? I les que es trobin confinades a casa? I la gent gran, s'ha d'exposar per sortir a votar, quan molts han fet un sacrifici enorme per no reunir-se amb fills i nets des de fa setmanes i mesos? I ara posem-nos a les sabates de totes les persones que, com la meva veïna, ja han rebut la carta que les convoca a integrar alguna de les meses electorals. Portem mesos recordant el mantra de "mans, mascareta i distància", i ara t'has de passar un dia sencer toquetejant els documents nacionals d'identitat de milers de persones. Justament parlant d'això amb uns companys, algú comentava que estava previst dotar-los d'equips de protecció individual per protegir-los. I ens hem fet un tip de riure, donant per suposat que era una broma més. Però ull que ara ja som capaços de tot, i el proper 14 de febrer ens pot semblar que estem votant a la lluna, envoltats de persones amb escafandre i vestits d'una sola peça blanca de dalt a baix.

I tot plegat, em porta a un altre debat que haurem d'anar entomant, un dia o altre, sobre el model que tenim actualment per exercir el dret a vot. On està escrit que s'ha de fer en una sola jornada? En aquest cas concret, poder votar al llarg de tres o quatre dies potser afavoriria una major garantia democràtica, a banda que ens estalviaríem aglomeracions. El vot electrònic és també una realitat tecnològica, però certament arrossega dificultats per garantir drets democràtics fonamentals, com el secret de vot, entre altres. Però per difícil i complicat que pugui resultar, només la voluntat de canvi (i molt d'esforç i d'anàlisi rigorós) pot portar algun dia al canvi.

Mentrestant, la meva veïna seguirà amb la incertesa i el neguit que li ha generat tot plegat. Si no fos que és llastimosament real, us asseguro que ara mateix m'aniria a preparar unes crispetes per gaudir de l'espectacle.