No em puc pas autoqualificar de rural. La vida que porto ara mateix s'allunya de qualsevol paràmetre que hi encaixi. Visc en un poble, però que ja té més d'urbà que de camperol, no gaire lluny d'una gran àrea metropolitana; envoltat de tecnologia i de vies de comunicació (amb més o menys mancances). Tanmateix, la meva tradició cultural i el meu bagatge antropològic beuen, en gran mesura, de la ruralitat. No en va, aquest mateix poble on resideixo des que em va veure néixer era, en la meva infantesa i joventut (quan una persona forja la base de la seva personalitat), un nucli de costums de vila petita: de bestiar de subsistència corrent per cada pati del darrere o en corrals improvisats amb quatre maons en un racó de la casa; d'eixides, de pous d'autoconsum, d'hortets per a la dieta pròpia o per complementar l'economia domèstica. Un poble-poble, en definitiva. De fet, soc fill d'una casa de poble on es feia la matança del porc, on el pare (amb hores i esforços afegits a l'horari nocturn a la fàbrica) criava conills per al consum de carn; i on jo mateix havia dedicat senceres moltes matinals de diumenge a netejar conilleres i corraletes i a omplir sacs de fems amb que després adobàvem l'hort.

Deu ser per això, perquè estic convençut que en el meu ADN i impregnat a la pell i a la memòria hi ha aquest cromosoma rural, que rebo amb els braços oberts i llegeixo amb un somriure còmplice la notícia d'una iniciativa que han emprès a no gaire quilòmetres de distància. El Senat de França va aprovar la setmana passada una norma legislativa que protegeix el patrimoni sensorial de les zones rurals. Dins d'aquest patrimoni s'inclou, per exemple el quiquiriquic dels galls, l'olor de fems, el toc de campanes, el so de les cigales o totes aquelles aromes o sons propis del camp francès, que serien anàlogues als nostres paisatges rurals. Aquesta proposta legislativa va començar a tractar-se fa més o menys un any. El seu impulsor va ser un diputat que, després de veure com afloraven els conflictes per aquesta mena de qüestions al camp, va optar per proposar que se'ls donés una millor protecció. A Catalunya ja n'hem tingut uns quants exemples, de persones que han buscat primer l'escapada rural per després voler-ne anorrear alguns dels seus elements característics perquè els causaven molèsties. Potser que en comencem a prendre nota, de la iniciativa del país veí. Perquè els pobles que encara mereixen plenament aquest qualificatiu són un pilar de la nostra estructura cultural i patrimonial. I els sons i les olors, part de la seva identitat.