Les persones que dirigeixen una empresa pagant salaris low cost i fent contractes precaris, amb l'objectiu de tenir el màxim benefici a curt termini, no són realment empresaris i empresàries, són escanyapobres.

Hi ha diferents estils de direcció dins de l'empresariat. Aquests depenen de la mida de l'empresa, del sector econòmic i de la seva formació personal, però les patronals sembla que representin únicament els/les escanyapobres, si ens guiem per l'actitud que han tingut davant de la negociació del salari mínim interprofessional (SMI) d'enguany.

Des de l'entorn de la patronal, i del pensament neoliberal, es va pronosticar una catàstrofe econòmica deguda a l'augment del 22% del SMI el gener de 2019. Aquesta mesura no va perjudicar l'economia, sinó tot el contrari, ja que augmentant el SMI fins als 900 euros es van compensar anys de pèrdua del seu poder adquisitiu, beneficiant la gent treballadora que tenia els salaris més precaris i generant, de retruc, un increment de demanda a les empreses.

L'argumentari neoliberal, que sustenta ideològicament aquestes pors infundades, es basa en la creença que hi ha un model ideal de «competència perfecta», que explica el funcionament eficient de tots els mercats, inclòs el mercat laboral. Aquesta creença és falsa perquè, en la realitat, no hi ha cap mercat en què es competeixi únicament en preus i molt menys en el mercat laboral, on és clar que les empreses no contracten més mà d'obra perquè s'abaixin els salaris sinó, únicament, quan la necessiten per a produir.

Enguany la CEOE ha argumentat que no era moment d'incrementar el SMI. No s'ha pogut arribar a un acord i ha quedat congelat en els 950 euros. Recordem que l'any 2020 havia passat de 900 a 950 euros. S'ha de ser escanyapobres per no acceptar un increment que no arriba als 30 cèntims diaris per a la gent treballadora que més ho necessita, al milió i mig de persones que no estan protegides per cap conveni col·lectiu quan, per altra banda, la resta de treballadors/es tindran uns augments salarials entre l'1,5 i l'1,8% i el funcionariat del 0,9%.

La mateixa ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, manifestava la seva tristor davant la negativa de la patronal a arribar a un acord, ja que, a més, s'està exonerant les empreses de pagar les cotitzacions socials i que, gràcies als ERTO, poden mantenir la seva plantilla fins que se superi la crisi sanitària.

No necessitem escanyapobres, ens calen empresaris i empresàries de debò, que emprenguin en l'economia productiva i que obtinguin beneficis a llarg termini, com a efecte col·lateral d'una feina ben feta. I això s'aconsegueix augmentant la productivitat de les seves empreses a partir d'implantar millores organitzatives, amb personal format i estable, invertint en noves tecnologies, tenint idees innovadores, buscant nous mercats en l'estranger, propiciant la participació dels treballadors i treballadores en l'empresa... I sent responsables socialment i ecològicament.