De cara a les properes eleccions al Parlament, els partits unionistes i alguns sectors autoanomenats equidistants ens conviden a oblidar l'aventura independentista recent, que hauria estat una quimera sediciosa, i a retornar, tan aviat com sigui possible, a la Catalunya del passat. D'alguna manera se'ns ve a dir que llavors sí que estàvem bé, i que tot es va tòrcer el dia que un gran nombre de catalans van perdre el senderi i es van embarcar en un camí nefast i sense sortida que, comptat i debatut, ens ha conduït a la ruïna econòmica i social. De passada, els agrada dir i repetir que el problema no va ser mai un enfrontament Catalunya/Espanya, sinó, fonamentalment, una fractura interna entre els catalans, una fractura dolorosa que es resoldria màgicament si aquesta meitat obstinada del país s'oblidés del seu somieig i tornés al camí plàcid que mai no hauria hagut d'abandonar. I també de passada no s'estan de culpar els avui presos i exiliats de ser responsables d'aquesta deriva i d'haver conduït el país al marasme en què es troba.

És, realment, un cas de pèrdua de memòria preocupant. Perquè els qui propugnen aquest retorn a una Catalunya pretesament idíl·lica semblen haver oblidat en quina situació es trobava realment el país i per què va passar el que va passar. Obliden, sobretot, uns pocs trets que caracteritzaven la situació d'aquells anys que tant enyoren: en primer lloc, una Catalunya governada per un estatut radicalment mutilat pel Tribunal Constitucional; en segon lloc, una Catalunya sotmesa a un sistema de finançament que encara dura i que representava un espoli continu; en tercer lloc, una Espanya amb uns governants que havien decidit enterrar la interpretació autonomista de la constitució de 1978 i posar en pràctica una recentralització constant de competències; i, finalment, una Catalunya privada radicalment durant anys i panys de les inversions estatals necessàries. Hi havia més coses, és clar, però aquestes quatre semblen suficients per descriure el panorama.

La reacció de molts ciutadans de Catalunya va ser, simplement, una qüestió de dignitat. Davant l'agressió constant que rebien de l'Estat, van decidir optar per una altra via, una via que, en virtut del dret a decidir que llavors fins i tot defensaven alguns partits que avui són acèrrims unionistes, caldria sotmetre al designi dels catalans mitjançant un referèndum. La resposta de l'Estat a aquesta pretensió ja és prou coneguda i ara no cal recordar-la, perquè aquella repressió encara avui està en vigor i és responsable directa d'una colla de mals que ens afligeixen.

És cert que a alguns els anava millor abans, i per tant és lògic que pretenguin tornar enrere, a aquella decadència daurada en què anàvem malvivint, però els altres no hem perdut la memòria i faríem mal fet de seguir els seus cants de sirena. Entre altres coses, perquè encara és hora que algú plantegi als catalans alguna proposta engrescadora, alguna via que pugui millorar la nostra situació. I perquè no hi ha cap indici que faci pensar que Espanya pugui acceptar la seva diversitat interna i donar a Catalunya, simplement, allò que li pertoca.