En el nostre sistema de democràcia representativa (en què escollim uns delegats que després prenen decisions que afecten de ple les nostres vides), votar no és només un dret: votar és existir. En efecte, talment com a la taula d'en Bernat, qui no hi és -qui no vota-, no hi és comptat.
Per això convé prestar atenció a tots aquells que el proper 14 de febrer no votaran. Són una bona colla. En primer lloc, tenim les persones que no aniran als col·legis electorals per por de contagiar-se (sobretot col·lectius de risc com la gent gran, rellevant a la Catalunya Central) i les que no hi acudiran per impossibilitat o per por de contagiar (que podrien ser fins a 216.000, entre infectats covid i contactes estrets seus). Aquest primer doble grup és gentilesa del TSJC, intensament interessat en què votem ara, peti qui peti. Però hi ha altres col·lectius que també resultaran exclosos de les urnes. Per exemple, els catalans a l'estranger. Votar vivint en un altre país és actualment una odissea tan gran -des que s'aplica el sistema de «vot pregat»- que, fins i tot volent-ho fer, pocs ho aconsegueixen. Enguany es calcula que seran menys del 4% del total de 255.000 electors registrats al CERA.
També hi ha aquells que viuen i paguen impostos aquí, però que no tenen la nacionalitat espanyola (més d'1 milió). A la pràctica, són -electoralment- ciutadans de segona, i això a la llarga sempre crea problemes (alerta, però, a no confondre aquesta problemàtica amb el debat sobre si la política migratòria ha de ser restrictiva o oberta).
Igualment, hi ha els joves que encara no han fet els 18 anys. La nostra societat infantilitza el jovent i, enlloc d'empoderar-lo i convidar-lo a exercir responsabilitats, prefereix anar allargant el seu pas a la vida adulta. Mala cosa.
Sumem-hi les generacions futures (els infants d'avui, i els que encara no han nascut). Els nous electes prendran mesures que condicionaran greument el seu futur. Seria bo, doncs, que la seva perspectiva pogués tenir-se en compte. I si no poden votar encara, haurem d'inventar altres mètodes per «fer-los presents» (com els que propugna el moviment «disseny futur» al Japó) i comprometre'ns que, per justícia intergeneracional, els legisladors i governants actuals pensin i planifiquin a llarg termini -sense hipotecar el demà dels nostres fills.
Finalment, uns altres que tampoc votaran el dia 14-F són... els rius. Obvi, direu. No tant. Ens interessa a tots que la natura sigui respectada, però la natura no té ni veu ni vot. Per pal·liar això, a Nova Zelanda han arribat a reconèixer el riu Whanganui com a ciutadà de ple dret i, en conseqüència, un representant maorí i un del govern han estat nomenats representants legals del Whanganui i tenen el dret de perseguir qualsevol agressió o violació de la personalitat del riu. Un model per al Llobregat?
En resum: a la vista de tants que es quedaran sense vot el mes vinent, la conclusió és evident: aquells que pugueu votar, feu-ho! Per vosaltres i per ells.
