Miquel Iceta ja és el ministre de Política Territorial del Govern espanyol i Salvador Illa és el candidat del PSOE a la presidència de la Generalitat. No, no m'he confós: l'exministre Illa torna a Catalunya en nom del PSOE i la seva funció serà la de representar el PSOE en elParlament català, tal com fins ara era ministre del PSOE en el Govern de l'Estat. Val la pena adonar-nos de quina és la situació del nostre reduït autogovern. I de com podria empitjorar encara si Salvador Illa arribava a la presidència de la Generalitat. La primera qüestió és que cal ser conscients de la naturalesa del PSC, que pel seu nom podria semblar un partit autònom i diferent del PSOE. Però no és així. I el fet que es puguin intercanviar un càrrec ministerial amb una candidatura al Parlament de Catalunya i un primer secretari del PSC en un nou titular d'un ministeri estatal deixa ben clara la identitat i analogia entre PSC i PSOE. I qui mana? El PSOE, evidentment. A Madrid, la veu del PSC és el PSOE. I a Catalunya, la veu del PSOE és el PSC. Temps era temps, el PSC fins i tot havia defensat el dret a l'autodeterminació, però això ja ha estat del tot oblidat i enterrat. I quan es va tractar d'implantar el 155, suprimir l'autonomia, cessar el president de la Generalitat i el seu Govern, i dissoldre el Parlament de Catalunya, evidentment PSC i PSOE hi van votar a favor, al costat del PP i Ciutadans.

Amb quests antecedents comprovarem que l'exministre de Sanitat Salvador Illa comptarà amb el més ampli ajut del pseudosocialisme espanyol, que muntarà una campanya molt potent al seu favor. Però, a més, podrà disposar dels vots conjunts dels diputats del PP, de Ciutadans i de Vox, per tal que la presidència i el Govern de la Generalitat no quedin a mans, altra vegada, dels partits independentistes. I ha tingut encara, també, l'ajut inestimable del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que, forçant la celebració de les eleccions al febrer, ha evitat el perill que l'empitjorament de la pandèmia perjudiqui el prestigi de Salvador Illa com a gestor sanitari. No hi fa res el fet insòlit que el responsable màxim de la salut estatal abandoni el vaixell en el pitjor moment del temporal pandèmic. Algú ha considerat que això és un petit detall sense importància, que l'opinió pública pot oblidar aviat. En canvi, allò que compta realment és la possibilitat d'aconseguir un gran objectiu: constituir un govern que pugui transformar la Generalitat de Catalunya en un organisme del tot domesticat, sucursal de la Moncloa i incapaç durant molts anys de posar en perill la inqüestionable unitat de l'Estat.

Aquest objectiu només es pot frustrar amb una nova victòria conjunta de l'independentisme. Per això la divisió i l'enfrontament dels partidaris de la república catalana no ha estat mai tan perillós com avui. Ara l'adversari és el bloc sencer dels defensors del règim del 78 i dels poders fàctics. Ens cal una percepció ben clara d'allò que és essencial en aquest moment i deixar de banda les divergències que poden esperar.