La campanya electoral ha començat sense la tradicional mitjanit s'enganxada de cartells, perquè desafiaria el toc de queda. Ja fa anys que només els líders nacionals d'alguns partits s'apunten a la comèdia en presència de les càmeres; fora de l'indret teatral, la resta de pasquins va a càrrec d'empreses de publicitat mural i fanalera. Aquest any els caps de llista s'estalvien la fresca nocturna i se centren en l'audiovisual amb l'ajuda d'internet, mentre el ciutadà es meravella de no poder anar al poble del costat a veure cine però sí a un míting que no l'interessa ni que sigui dels «seus». Com que de meravelles no fem mai curt, ha començat el debat hipotètic sobre què passa si al final el TSJC dóna per bo l'ajornament de la data electoral fins el maig. Ara que ens havíem fet a la idea del 14-F, caldrà desmuntar la paradeta?
Però allò que condiciona realment el futur immediat són les vacunes, i aquí ve a tomb el conte de la lletera (Isop, segle VII o VI aC). Amb els milions de dosis anunciades vam calcular que durant la primavera quedaria immunitzada quasi tota la població vulnerable i seria possible relaxar els confinaments i les limitacions, fet que impulsaria la recuperació econòmica. A l'estiu s'arribaria a un percentatge suficient de vacunats per assolir la «immunitat de ramat», tornar en massa a la platja i salvar la campanya dels hotels, restaurants i xiris que donen feina a tanta gent. A la tardor la vida seria quasi normal i la lliga de futbol es jugaria amb els estadis plens. I per la Puríssima, a esquiar s'ha dit. Però tot just començar el camí daurat, les farmacèutiques han reduït la quantitat de vacunes servides i han posat en qüestió tot el calendari. Ah, i mentrestant els britànics ens canvien el virus. La lletera s'ha entrebancat i la llet s'escampa per terra.
Si això no s'arregla, el govern que surti de les eleccions catalanes, sigui quina sigui la data, administrarà amb angoixa i sense recursos un estat del malestar incontenible i potser virulent. No l'envejo.
