Miss Marple mai no s'havia pogut desempallegar del tot de la seva visió victoriana dels estrangers. Mai no se sap amb els estrangers. Una idea molt absurda, perquè ella tenia molts amics que ho eren. De totes maneres...». «No vull parlar malament de ningú i menys si es tracta de la filla de la meva cosina [...] Es deixava seduir per qualsevol. Al final et feia pena perquè ja la veies fent el carrer. No crec que pogués tenir un altre futur» (Némesis, 1971).

Aquest Nadal vaig trobar sota l'arbre inexistent del menjador de casa un paquet rectangular, no gaire gran i d'una mida i un pes que no deixaven espai per al misteri. Un llibre. Un captivador llibre de més de 600 pàgines batejat com la biografia definitiva d'Agatha Christie (1890-1976) signat per l'escritor gallec Eduardo Caamaño i editat per Almuzara coincidint amb el centenari del seu personatge Hercule Poirot. Per a profans, tres línies: la britànica és l'autora més llegida, traduïda i publicada de tots els temps, només superada per Shakespeare i la Bíblia. Més de quatre mil milions d'exemplars venuts de l'original Reina del Crim, que, com a curiositat, va ser, fins que algú digui el contrari, la primera britànica a enfilar-se a una taula de surf; també de les primeres a pujar a un avió. Vaig devorar ràpidament la biografia de Caamaño: al talent com a narrador de l'autor s'uneix la vida d'una aventurera que conduïa el seu propi cotxe, que agafava un tren i viatjava sola a Turquia, l'Iraq o Síria, que mai no es va acabar de creure la seva professió i que, en definitiva, no va ser el que li tocava: una típica mestressa de casa anglesa de l'època. Sense amagar que, sobretot en els seus anys més tendres, potser hauria preferit ser-ho. La vida no avança en línia recta.

Quan vaig acabar el llibre vaig pensar que rellegiria alguna de les seves obres. Un pas per la biblioteca em va fer agafar en préstec Némesis, el penúltim llibre d'una anciana Miss Marple. I en molts fragments (com els dos que obren l'article) la censura del políticament correcte d'avui no passaria la prova del cotó. Per com parla dels estrangers i per com parla de les dones una dona molt més emancipada que les seves coetànies. La pregunta és: com hem de llegir, mirar, obres del passat? Les ratllem de la llista per no adaptar-se als nostres valors i deixem que la correcció entesa com a dogma les devori i les tregui del catàleg? Christie, com qualsevol, és filla dels estereotips de la seva època. M'incomoda, sí, però per això existeix el criteri, que s'adquireix en els grisos, no s'imposa en blanc o negre. O algú creu que el que pensem d'aquí a un segle serà políticament correcte?