Faig girar la bola del món que tinc sobre la taula i només hi veig línies corbes que marquen límits, que separen el mar de la terra, i més ratlles que esquarteren terra ferma en fragments irregulars i, a dins de cadascun d'ells, lletres gairebé il·legibles que configuren una paraula que dona nom al lloc. Però el que em captiva és com unes ratlles primes, traçades a consciència i aparentment innocents, expliquen una història. Tota la història de la humanitat. I m'invento mapes nous perquè els convencionals no em serveixen. Dibuixo un mar més gran i més blau, amb peixos majestuosos que salten a l'horitzó, però que no mosseguen cames ni es mengen els altres, que conviuen amb peixets petits, de colors, que es belluguen i no es cansen. També hi poso un grapat d'illes de totes les mides i unes muntanyes altes, però moltes més de baixes i ondulants, que són tan fàcils de pujar com de baixar, i les pinto de verd, com un camp de golf però de veritat. Hi poso cases senzilles que faig amb sis ratlles. Tres línies per al triangle de la teulada, tres més per a les dues parets i el terra. Hi afegeixo una porta, dues finestres i una xemeneia. No m'imagino cases que no fumegin.

El meu fill petit em demana si els cotxes poden pujar escales, i recordo una pel·lícula d'acció amb una persecució per una escalinata enmig d'una ciutat. Hi poso també un garatge per si més endavant fa falta. Traço meandres imaginaris amb salmons que van riu amunt i miro el cel, que és on sempre m'escapo quan tot el que m'envolta està manufacturat, envasat i fet al buit. Hi ha moments que el cel et cau al damunt i, d'altres, que t'hi has d'enfilar a trobar-lo. Avui escric per fer créixer les plantes i els arbres del meu mapa mentre l'assecadora gira sense parar i avança el rellotge, incansable, enmig de la pila de plats de la cuina, de la roba per plegar, dels llibres que esperen i de totes les coses petites que m'obsessiono a reivindicar. Detesto les persones que enalteixen la vida, però que en menyspreen la quotidianitat d'estar a la cua del supermercat i veure com arriba una dona al teu darrere que frisa per marxar. Insinua si la deixo passar sense pronunciar ni una sola paraula. Només m'ensenya el cartró de vi que porta a la mà. Li dic que sí, també sense paraules, estirant el braç dret amb el palmell de la mà enlaire. Dona una moneda a la caixera i marxa de pressa sense mirar ningú. No sona cap música de violins ni l'empaito per conèixer la seva història, que m'imagino que és un mapa, diferent del meu, però fet també de línies corbes que és com s'anomenen totes les línies que no són rectes.