A les pel·lícules d'acció, la lluita decisiva enfronta només dos personatges, el protagonista i l'antagonista. Tota la resta són preparatius per arribar a aquest moment culminant. Ja poden omplir la pantalla amb milers de llances i espases, que al final l'heroi i el dolent es buscaran i es trobaran, ells i només ells, enmig de la sang, el fum i els gemecs dels ferits. I quan es resolgui el combat singular s'haurà acabat la guerra. Si la seqüència culminant de la pel·lícula fos una confusa batussa entre nou cavallers, tots contra tots, els espectadors reclamarien que els tornessin els diners.

Doncs així són els debats d'aquesta campanya. Divendres es va celebrar el primer, i nou caps de llista es van repartir noranta minuts, de manera que cap d'ells no va poder fer gaire més que recitar l'eslògan. I als espectadors de bombolla partidista impermeable, cada cop més nombrosos, només els interessava una novena part de l'espectacle. A les presidencials dels Estats Units s'organitzen debats força nodrits a l'inici de les primàries, però, com en els concursos televisius, a mesura que passen els dies es van succeint les eliminacions, i a mesura que minven els concursants, creix l'interès. Fins que només resten dos jugadors, un de cada partit, i aquests protagonitzen no un sinó diversos enfrontaments televisats, amb audiències milionàries.

El sistema electoral català, de tipus proporcional, no facilita els debats pas de deux, perquè el conjunt dels partits menors suma un nombre de votants considerable i, a més a més, el garantisme de les juntes electorals obliga a donar faristol a qualsevol formació mínimament «significativa». En conseqüència, presenciarem debats a nou bandes tot i saber que només tres dels protagonistes aspiren realment a encapçalar el nou Govern.

Una campanya electoral és un ritual quasi religiós i segueix fil per randa les normes d'una litúrgia pròpia, per absurda que sembli. Si els embafa, pensin que l'assistència a les seves misses no és obligatòria.