La funció formativa que al continent europeu compleixen els clubs esportius la porta a terme als Estats Units el sistema educatiu, amb la universitat a la punta de la piràmide. D'aquestes estructures diferents se'n deriven diferents vies d'accés al professionalisme. I les lligues tancades que són el tret definitori de l'esport professional a l'altra banda de l'oceà -l'NBA, l'NFL...- són un concepte inimaginable al vell continent.
L'elit europea de futbol ha tornat a posar sobre la taula la idea d'una Superlliga gairebé tancada (amb 15 equips fixos, entre ells el Barça, i 5 convidats cada temporada), un experiment que el bàsquet ja fa uns quants anys que va posar en marxa. El conflicte entre les associacions de clubs i les federacions pel control d'un negoci que genera quantitats astronòmiques de diners esdevé inevitable.
Les lligues tancades nord-americanes no tenen ascensos ni descensos ni competicions paral·leles. Quan un equip queda eliminat, ja no juga fins al curs següent. A Europa hi ha lligues, copes, supercopes, copes de la lliga, Champions, Europa League... Als Estats Units, els Lakers poden estar una dècada sense guanyar res; a Europa, si un Barça, un Bayern, una Juventus o un Madrid estiguessin deu anys sense cap títol, seria un daltabaix. Per aquest motiu, la Superlliga no es planteja com una renúncia a les competicions estatals, sinó com un substitut a l'actual Lliga de Campions per augmentar els ingressos exponencialment. Com sempre, s'hauran d'acabar entenent amb la FIFA perquè uns i altres es necessiten. Europa no són els EUA.
