Potser gairebé tot val quan es tracta de motivar els apàtics perquè participin en unes eleccions que consideren d'escassa transcendència, sobretot comparades amb les del desembre del 2017. Pot ser que valgui exagerar i prometre la lluna. Al cap i a la fi és la política, són els polítics els que s'han guanyat el descrèdit a pols. Tot val, però no tot els convé. Hi ha un nivell d'excés que desborda la capacitat d'indulgència dels votants amb les seves opcions preferides i que, per tant, pot ser contraproduent per a les formacions que n'abusin.

No podem saber qui presidirà la Generalitat. Sí que és possible avançar que el color de la legislatura, el to, dependrà de quin dels tres candidats aconsegueixi per fi la grossa. El color, el to, sí. No, la solució; no, el final de res, en cap sentit. No hi haurà acord per a una sortida pactada al conflicte. L'independentisme no serà eliminat per cap vacuna, ni tan sols arraconat. De proclamar la independència, res de res, encara que els partits que la sostenen sobrepassin el 50%. Ni domini definitiu de cap banda ni abraçada de Bergara. Aquests són els límits. Tots els candidats són lliures de traspassar-los, d'exagerar, de mentir els seus electors, de prometre el que no passarà, però abans haurien de calibrar si així els animen o si desafien la seva sensatesa amb risc sever de propiciar el desànim.

El procés es va acabar fa tres anys, amb el resultat de derrota de l'independentisme pal·liada pel manteniment del Govern i la majoria al Parlament. ¿Veritat que això no ha canviat res fonamental? ¿Veritat que la legislatura que finalitza serà recordada per les conseqüències del lleuger retard en la retirada d'una pancarta? Doncs no esperin que a la segona estació del viacrucis del postprocés, la que comença el 14-F, es produeixin, qualsevol que sigui el guanyador, novetats significatives en el curs d'aquest país. Només depenen matisos, gens menyspreables, això sí, en les conseqüències de la derrota.