Sí, i amb totes les lletres. El desgavell electoral que estem vivint i la quantitat de normatives absurdes que es fan i desfan per frenar la pandèmia sense aconseguir tampoc gestionar bé la salut pública, afegit a la complexitat de l'estructura administrativa que patim fan que la sensació d'estar mal governats sigui molt present i transversal.

Hem delegat resignadament massa poder a l'estat, un gegant buròcrata per naturalesa que no serveix realment per a gestionar les necessitats que té avui una societat complexa i diversa. La quantitat de paràsits (econòmics i polítics) que aprofiten la seva estructura per aconseguir rendiments perverteix el seu funcionament. I això passa en estats, com el que ens toca patir, amb una baixa qualitat democràtica i ineficient per naturalesa, ple d'oligarquies. Tant és així que en molts aspectes sembla que els ciutadans siguem súbdits seus com si d'un regne feudal es tractés. Un desastre en tota regla!

Enmig d'aquest panorama, els nostres càrrecs electes es troben col·lapsats per aquesta dinàmica, amb poc marge de maniobra perquè no tenen, entre d'altres coses, mirada llarga i objectius reals concrets. L'estructura de partits es limita, com si d'una empresa de col·locació i de treball temporal es tractés, a anar situant personal a les institucions públiques. Alguns, que hi entren de bona fe, es cremen aviat i els que en viuen van fent la viu-viu esdevenint a la pràctica uns perfectes inútils. Aleshores escoltem uns discursos patètics, on sembla que tot ho tenen controlat i que només miren pel bé comú. Però ben aviat, si grates una mica es veuen les vergonyes del model. Un model, val a dir, caríssim pel serveis que ens dona. Més aviat ens considera subdits. O sigui, a pagar i callar!

A Espanya, a més, els grans partits estatals davant del repte democràtic que els planteja Catalunya prefereixen emparar-se en el govern de les togues. Aquesta judicialització de la política potser a alguns no els acaba de convèncer, però com que ja els va bé la feina bruta que els fan, callen com morts. Perquè, com va escriure fa més de vint anys Ramon Barnils (1940-2001): «Diu que abans de saber història s'ha de saber geografia: Espanya és feta de Castella, i Castella és un país interior, tancat, desèrtic, mal comunicat. Per tant les seves característiques dominants no poden ser ni l'intercanvi i el comerç, ni la comunicació, ni la riquesa fruit del treball. Les seves característiques dominants han de ser o bé el resclosiment i la mort, sobreviure i anar fent. [...] L'estat com a ésser suprem. La Constitució Sagrada. [...] Per això la democràcia els ha de matar. Per això utilitzen la majoria absoluta com a democràcia relativa.» Ho he tret del recull d'articles seus, titulat «Contra el nacionalisme espanyol», editat fa poc per Tres i Quatre.

Cal recordar-ho ara que entrem en un període electoral estrany i convuls, a tots els votants i, especialment, als nostres polítics, sovint pusil·làmines en aquest aspecte. No podem seguir fent com si tinguéssim poder polític real. No hi ha cap tipus d'autonomia, ni política ni, encara menys, econòmica. Ara ni tant sols es pot triar la data electoral! Fer veure que el nostre govern decideix és pura mentida. Una més. Es dedica, com a molt, a gestionar misèries. Que amb aquests cabals escanyats es poden fer força coses i molt millor, ben segur que sí. Però, no ens enganyem, grans decisions estratègiques i lleis efectives cap ni una. El col·lapse és total i amagar-ho una greu responsabilitat.