No hi ha dia que no em llevi i no es parli d'alguna nova prohibició referida al món de la cultura (i cultura en el sentit més ampli de la paraula). Prohibicions que van, per citar-ne només alguns exemples, des que Netflix retira del streaming Gone with the wind (Lo que el viento se llevó, de tota la vida), fins que una AMPA va demanar (després d'una lectura crítica dels contes de la biblioteca) la retirada de més del 30% dels llibres per l'incompliment del que anomenem «políticament correcte», o bé les darreres revisions de Disney...i així podríem continuar. Un clima que, sincerament, és francament asfixiant per a qualsevol persona que vulgui dedicar-se d'una forma més o menys professional a això de la cultura.

Se'm fa difícil pensar com podem generar pensament crític si cada vegada que hi ha una idea que algú vol plasmar fent un poema, una obra de teatre, un quadre, cançó o una acció al carrer s'ha de qüestionar com fer-ho. Estem posant cada vegada més i més limitacions, que coarten qualsevol possibilitat de generar pensament crític i transgressor que ens convidi a la reflexió. Sincerament, penso que estem perdent el nord i aquesta absurditat profunda en la que estem caient contribueix de forma decidida a fer desaparèixer el pensament crític i a tenir una societat cada cop més immadura i infantil. Segurament, un efecte ben contrari al que aquesta nova «inquisició» pretén però al qual ens estan abocant inexorablement.

I no serà que no en sentim a parlar d'això anomenat pensament crític i com n'és de necessari construir societats on la ciutadania tingui aquesta característica com a factor clau per poder ser lliures, per poder transformar la realitat que ens envolta, per poder... és a dir, construir un pensament que no sigui submís, doctrinari ni dogmàtic. No és fàcil, però no es fa difícil pensar que des de la prohibició i des d'un revisionisme descontextualitzat pugui ser possible. Com volem tenir eines intel·lectuals, culturals que ens ajudin a interrogar-nos i a qüestionar el món sinó el volem veure tal i com és? Per aquesta regla de tres hauríem d'obligar les mestres de primària i secundària (que són majoria) a que algunes es posin barba. Demanar els paletes, els que asfalten carreteres (que majoritàriament són homes) que es posin pitrera i faldilles de tul. El futur president o presidenta de la Generalitat que es pinti la pell de color (s'entén que vull dir negra, no?). Potser així disfressant la realitat tot serà més fàcil. La transgressió és necessària, qüestionar-nos les pròpies fronteres culturals i morals és inevitable per poder avançar. Com volem tenir pensament crític si el primer que fem és negar la realitat que ens envolta?. Què hem de fer, cremar els contes de Grimm i Perrault o aprendre a conèixer i saber d'on vénen? Cremem els llibres de Tolstoi perquè el molt poca-solta sempre va preferir més les serventes que la seva dona? Estem en una dinàmica perillosa que acaba provocant que agafin rellevància persones pretesament intel·lectuals i cultes i que, sincerament, no arriben ni a la mitjana dels mediocres.

El problema d'aquests discursos i accions és que esvaloten el galliner en direccions cada vegada més perilloses. Podria una pel·lícula com la Naranja mecànica de Kubrick produir-se avui?. I què en fem de Nabokov i la seva Lolita. Beauvoir i Sartre i d'altres intel·lectuals francesos van signar un manifest demanat l'alliberament de tres pedòfils. Aquest acte indigne i que cal reprovar significa, però, que haguem de cremar els seus llibres?, que no els podem llegir? No hem de ser qui els llegim els que prenguem les decisions? No hauríem de confondre el coneixement amb la informació perquè són coses completament diferents. Quants Gal·lileus portem cremats en aquesta societat del segle XXI que té por de llibres, pel·lícules, quadres, poemes, danses... Ai, si Nietszche aixequés el cap!