El camí que farà el youtuber El Rubius cap a Andorra per estalviar-se una bona mossegada de la morterada que cobra cada mes no és nou. Més amunt de la Farga de Moles s'hi trobarà companys de professió com Vegetta777, Willyrex i TheGrefg, a més de pilots de motos i una baronessa apassionada de l'art. El cas del Rubius, però, crida l'atenció per l'especial acarnissament de molts tertulians cap a la decisió presa per l'estrella de Youtube, mentre passen de puntetes que serà veí de Maverick Viñales, Joan Mir o Pol Espargaró; o que Fernando Alonso, Dani Pedrosa, Alberto Contador i Carlos Moyá també han buscat avantatges fiscals a l'estranger.

La fixació a platós de televisió contra els youtubers s'emmarca dins d'una croada generacional i fa falta ser a Youtube i a TikTok per conèixer la versió d'una generació sencera, l'Alfa, que els aplaudeix. En aquestes plataformes hi ha una munió de joves wannabe disposats a defensar els seus ídols, tot i que, paradoxalment, els diners que aquests deixen de posar al pot comú serveixen per finançar la seva educació, l'atur -especialment dolorós el juvenil- o la lluita contra la covid. Ara que, és comprensible si veuen que els seus pares i avis continuen idolatrant, per exemple, Montserrat Caballé tot i els problemes que també va tenir amb Hisenda.

El periodista Juan Soto Ivars, fa uns dies en un article, definia a la perfecció a El Rubius i companyia com uns nois que, fent allò que el sistema els deia que no era el correcte, estar tancats tot el dia a l'habitació jugant a videojocs, han aconseguit més fama que Jorge Javier Vázquez. Joves de 20 i pocs anys i que en fa més de 10 que treballen sols gràcies al patrocini de grans marques i que, ara, una vegada han tingut les butxaques plenes, els ha posseït l'esperit del senyor Burns que tot ric té a dins.

Agradi més o menys, el sistema vigent a Europa està basat en la cooperació de tothom segons les seves possibilitats per garantir el benestar del conjunt. Una aportació a Hisenda que retorna reconvertida en escoles, hospitals, cossos de seguretat i, malauradament, també, en forma d'algun xiringuito. Al·legar, però, a l'existència d'aquests per dir que el sistema no funciona i intentar apartar-se'n és una excusa barata i insolidària. El pitjor, però, és l'exemple egoista que traslladen a les generacions més joves. Segurament, a tu i a mi ens dol més el 24-30% que ens treu Hisenda cada mes de la nòmina que a ells aportar un 47%. Però aquí seguim, vivint amb vistes a Montserrat.