Just abans de començar a escriure he fet un exercici de comprovació amb dos mitjans escrits amb una dilatada trajectòria: La Vanguardia i Regió7. Com sempre, i això no ha canviat, tothom que vol publicar una carta al director o un article, ha d'aportar les dades per verificar la seva identitat. Els pseudònims no valen. Qui edita sempre sap qui i què publica. Això no és censura, és assegurar que sota l'anonimat no s'amaga la covardia de dir falsedats, mitges veritats o informacions sense contrastar, ni donar la cara. Els mitjans seriosos tenen articulistes i col·laboradors que signen, agradi o no agradi als lectors. I, en cas que algun espai no vagi signat, directament el responsable n'és el director. Res a veure amb el cau d'insults, ganivetades i les dites fake que vomiten energúmens a les xarxes a la velocitat de la llum.

Hi ha pàgines web, fòrums i racons diversos on s'opina sense raonar, ni comptar fins a deu, que poden destrossar literalment una persona, una entitat o una empresa aquells que tiren la pedra i amaguen la mà. Les xarxes i els fòrums d'internet són un reflex de la societat, però amb una projecció que no es mereixen molts dels que alcen la veu. En un bar, després d'una copa o una cervesa, també hi ha qui allibera adrenalina amb insults i desqualificacions, però el seu públic és molt limitat. A internet la projecció és gairebé infinita. És com un virus que comença en un mercat i al cap de quatre dies s'ha escampat arreu del món. Un virus que, massa sovint comporta assetjament i bullying, allò també detestable i denunciable.

Els que s'amaguen amb anònims a les xarxes viuen sota una impunitat total, o gairebé total. Poques vegades queden al descobert els valents que necessiten escuts en forma de noms falsos per tapar-se de la brutícia que porten les seves ments malaltisses. La llibertat d'expressió és un dret humà bàsic, per descomptat. I ha de ser un dret sense límits, excepte quan s'incita obertament a la violència o es menysprea i denigra a una persona pel seu color de la pell, pel seu origen, pel seu gènere...

Policies, fiscals, jutges i altre personal tenen una doble vara de mesurar davant d'allò que es pot interpretar com injúries o falsedats. Els que donen la cara quan reciten i canten contra el sistema injust acaben a la banqueta dels acusats i condemnats a partir d'una lectura esbiaixada de la llibertat d'expressió. Van a l'exili o a la presó. Ben al contrari, els maquiavèl·lics de les xarxes acaben, com a molt, sense el seu compte.

Davant d'unes eleccions, la justícia fa veure que està al cas que es compleixi la llei, però ho fa sense tenir en compte que el món virtual també existeix i que hi ha estratègies, moltes a partir de perfils falsos, que tenen una alta capacitat destructiva. Encara no sap com reaccionar. No es pot coartar la llibertat d'expressió, però sí que es poden posar barreres als que s'amaguen sota l'anonimat. Si no ho posem fàcil ens estalviarem episodis lamentables com el Barçagate o fins i tot aconseguirem que no arribin al govern líders i partits que tenen recursos que generar estats d'opinió a partir de mentides.