La generació dels 70 va comportar l'emergència d'un esplèndid ventall d'autors nascuts a la segona meitat dels 40 i l'inici dels 50 del segle XX. Per primera vegada després del daltabaix de la Guerra Civil i de l'asfíxia de la cultura catalana que va imposar el franquisme, constituïen un pas ferm endavant en el procés de represa, des d'una voluntat de normalització de la nostra vida literària, més enllà dels referents sorgits durant la Generalitat Republicana, com Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Pere Calders, Tísner o Joan Oliver, i que en bona part havien optat per l'exili. Podem associar a la generació dels 70 novel·listes com Jaume Cabré, Jaume Fuster, Oriol Pi de Cabanyes, Margarida Aritzeta, Miquel de Palol, dramaturgs com Josep M. Benet i Jornet o Guillem-Jordi Graells, poetes com Francesc Parcerisas i els del grup del Mall, amb Maria-Mercè Marçal al capdavant. Una de les veus més sòlides i amb més projecció internacional entre les vinculades a la generació dels 70 és Jaume Pont, amb una obra que ha obtingut el reconeixement unànime de la crítica i que ha estat àmpliament traduïda. La mort sobtada el mes de setembre del 2019 de la seva dona, la pedagoga Maria Jesús Cabau, és al darrere del llibre que Jaume Pont ha publicat recentment amb el títol de Mirall de negra nit, on ha inclòs també alguns poemes previs, com l'impressionant Les paraules, que, referint-se a l'experiència apassionant de fer de l'escriptura un eix de vida, conclou així: «Et bressolen, t'acaronen i diuen que t'estimen,/ se't fonen a la boca,/ et beuen l'enteniment, /et maten». El volum, però, en conjunt, respira memòria i desolació, i respon a l'esquinçament provocat per l'absència. Jaume Pont en fa una obra que va més enllà de l'elegia i que es planteja en clau reflexiva i de reconstrucció. El llibre s'inicia amb aquest vers: «La mirada inventa el món, la llum», en un poema on més endavant anota: «Tot és un lent ajornar el clam/ de la mudesa, tot és callada espera». Aquest camí de pèrdues es fa present en imatges tan formidables com «Ella,/ àngel de la meva febre i mercuri del meu dolor». Arreu hi percebem aclaparament, tristesa: «Badalla la nit/ sota un cel de cendra» i una mirada que transmet fatiga i un cert escepticisme: «Allí,/ només allí/ ombra ufanosa de ningú,/ perennal semença del no-res». Hi sovintegen els fragments en què l'expressió de Jaume Pont adquireix la força i la contundència trasbalsadora d'un veritable clàssic: «Tan sols per una tirada de daus:/ orb en la llum i orat en la foscúria» o «El que fa molt poc era la llum/ de les altes pastures/ ara és la nit que m'esclovella/ fins a deixar de mi/ tan sols la polpa del desig». Capbussar-se en aquest Mirall de negra nit és compartir el dolor de viure en un temps d'incertesa i de fragilitat, però alhora és assaborir el fruit de la literatura concebuda com la destil·lació última de la nostra existència: «No hi ha res més./ Calma i rostoll».