Ahir vam parlar de l'hemisferi independentista i els seus reptes; avui parlarem de l'altre hemisferi polític català. El principal obstacle amb el que topen els partits constitucionalistes de cara al 14-F és que el seu electorat potencial no percep la secessió com una amenaça seriosa, i encara menys imminent, que el motivi per sortir de casa en plena pandèmia. Ho diuen les enquestes: la seguretat de visitar l'urna és entre un 25% i un 37% superior entre els qui optarien per la independència que entre els contraris. Aquests últims van votar en massa fa tres anys, espaordits pels fets d'octubre, quan la república semblava una amenaça creïble. D'entre les candidatures que se'ls oferien van triar Ciutadans per ser la que més s'abrandava contra el catalanisme, ja que veien el PSC com a tebi i mig còmplice -els tripartits són un record persistent- i consideraven que Rajoy havia sigut inoperant en no utilitzar tota la força de l'Estat per tallar el Procés des del principi. Però aquestes eren les circumstàncies el 2017, i ara són unes altres. Durant els darrers tres anys de govern de coalició entre Junts i Esquerra no han contemplat cap avenç i sí força desgavell i soroll. Això els fa suposar que el tigre és de paper i quatre anys de Borràs o d'Aragonès no posarien en veritable perill l'espanyolitat constitucional de Catalunya. En absència d'aquesta amenaça avaluen si el risc sanitari de participar en la jornada electoral compensa els guanys a aconseguir. Per fer-los bellugar, els candidats del seu hemisferi els hauran de proposar objectius desitjables que connectin amb incomoditats palpables, i no amb hipotètics apocalipsis que no s'acaben de creure. Els partits del Govern han decidit ajudar-los amb un espectacle d'enfrontaments i retrets que inclou la gestió de la pandèmia, un bon motiu per plantejar-se si no val la pena fer-los fora (amb quin recanvi?) quan no es comparteixen els fonaments ideològics i sentimentals ni el projecte nacional. Serà suficient? No trigarem a saber-ho.