El mannà és l'aliment que Déu va enviar als israelites quan feien la travessa pel desert. Aquest passatge bíblic, adaptat al segle XXI, s'anomenarà «Next Generation». Per superar la crisi en curs, latent fa un cert temps i a punt d'esclatar com a conseqüència de la pandèmia, des d'Europa s'ha proposat un pla de mitigació amb una pluja mil milionària per nous projectes a cada estat membre, a repartir (en teoria) segons criteris econòmics i demogràfics.

És un nou bé anunciat burocràticament i, per tant, no és de provinença divina. Arriba des de la terrenal Brussel·les, d'allà on, de forma col·loquial, n'anomenem «Europa», com si tot el continent fos dins d'aquella ciutat. En part és cert perquè és des d'on s'administra l'artefacte «UE» (Unió Europea) i té funcionament de forat negre com els de l'espai exterior. És una força centrípeta (com un desguàs) que absorbeix tot mena de recursos per pagar una monstruosa organització, segurament la més gran del món, per a continuació aplicar la força oposada, la centrífuga, escampant els recursos restants entre tots els països associats a aquesta mena d'ateneu polític bestial.

Arran de l'envestida que ens colpirà com a conseqüència de la destrucció econòmica generada per la pandèmia, s'ha activat aquest sistema d'ajudes econòmiques mai vista per mirar de pal·liar el cop a tots els sectors. Es transferiran fons gegants per invertir-los en propostes com les lliures de carbó, de bateries elèctriques, d'hidrogen, d'ús de l'aigua o altres que es poden qualificar com a «pijes» respecte de la indústria clàssica. Per a Espanya hi ha 75.000 milions. Catalunya s'ha afanyat a demanar-ne 41.000 amb vint-i-set projectes seleccionats per la Generalitat. És molt possible que el repartiment estigui donat i beneït entre els de sempre: els caminants sobre moquetes flonges madrilenyes i la patuleia acompanyant. Potser hi haurà opcions per a «gent normal». Al projecte més gran presentat amb etiqueta catalana (més de 6.000 milions) hi ha la berguedana Serradora Boix. Si la part que li correspon s'arriba a aconseguir i es posa a la pràctica, la transformació de l'estructura econòmica de la zona serà a un nivell no vist des que les colònies van decaure i les mines les van seguir.

També hi figuren La Farga d'Osona i l'Ajuntament d'Igualada. Els projectes volguts pels europeus han de comptar amb la presència decisòria dels governs (estatals, no autonòmics), i per tant, la Generalitat és vista com un destorb pels de «Madrid». I tot el que manqui dels més de 41.000 milions que han demanat serà venut com un greuge més en contra la primera. Els de la Comissió Europea (tenen els fons a punt) s'ho miraran amb aquell posat de nòrdics etnocèntrics quan observen els sorollosos meridionals (nosaltres). Aquestes baralles d'administracions quan parlem de les coses de menjar són i seran sempre lesives per a l'interès comú, dificulten el desenvolupament social i, quan ho expliquem a gent de terres més llunyanes, no les entenen. La majoria de les vegades, jo tampoc.