Les grans pandèmies ens han deixat grans empremtes. Un bacteri que va infectar una puça que anava cavalcada en una rata ha deixat un rastre demogràfic i cultural que ha durat segles. I, com sempre, hem tardat molt a entendre-ho.

El sinistre trio transmissor de la pesta negra va entrar en la història per la porta gran l'any 541 amb l'anomenada plaga de Justinià, emperador en aquell moment de l'Imperi romà d'Orient. La malaltia va liquidar la meitat de la població de Constantinopla, la Nova York de l'època, i una quarta part de la població de la Mediterrània. El papa Gregori, impotent davant la carnisseria, va organitzar pregàries intensives i va ordenar a tots els fidels que, quan algú esternudés, se li digués «Jesús et beneeixi», per si l'esternut era un avís de contagi. La pandèmia va frustrar la reconquesta de l'Imperi d'Occident que Justinià havia començat, i va obrir la porta al progressiu declivi de Bizanci. Sense la puça i la rata, el món hauria estat molt diferent.

La pesta no va desaparèixer mai del tot, però la seva reaparició del 1348 va ser realment apoteòsica. La mort negra va eliminar una tercera part de la població europea, i va marcar profundíssimament la visió que els europeus tenien de la naturalesa de les malalties. Des de la Grècia clàssica hi havia la idea, entre d'altres, que les epidèmies es transmetien a través de les miasmes, uns aires corromputs que penetraven en les persones i les feien emmalaltir; l'experiència de la pesta en les fètides ciutats medievals europees va segellar graníticament aquesta idea com a explicació única de les grans mortaldats. De retruc es van estigmatitzar absolutament l'aigua i el bany, en imposar-se la convicció que el contacte amb l'aigua debilita les defenses de la pell i facilita la penetració dels agents tòxics de l'aire miasmàtic, la qual cosa va suposar, encara més, un empitjorament de la higiene i de les condicions sanitàries. Fins molt entrat el segle XIX, aquestes nocions van ser inamovibles, dogmàtiques, i van caldre tones d'evidències per convèncer tothom, metges inclosos, que les pestes van de puces i de microbis, no de pestilències.

Ara, la pregunta òbvia és com ens canviarà la covid, i si ho farà gaire. Des de minúcies com el costum de fer petons per saludar desconeguts fins a qüestions clau com l'equilibri entre la Xina i els Estats Units ballen sobre la punta d'una xeringa. I aquesta vegada no podrem donar la culpa del que passi a una rata fastigosa. La puça i la rata, aquesta vegada, som nosaltres.