He de reconèixer que fins fa una setmana vivia força instal·lada en la improvisació. Haver de córrer a buscar dinar per no tenir res a la nevera, decidir sortir a sopar perquè sí, perquè m'ho mereixia, a no tenir uns horaris fixos més enllà dels estrictament laborals (i encara). En definitiva, a tenir la llibertat d'entrar i sortir de casa com si fos un hotel. De fer i desfer com millor em convenia sense patir-hi gaire.
Però des de fa una setmana ha saltat tot pels aires. El naixement del Pau, el nostre primer fill, ha transformat la tan popular «zona de confort» en unes autèntiques arenes movedisses. Una situació d'enrenou a gran escala domèstica que, abans no es converteix en la «nova normalitat», requereix d'un procés d'aprenentatge i d'adaptació al qual, segons el meu parer, massa sovint, no se li dona la visibilitat suficient.
Vuit dies de maternitat donen per guanyar-te la L d'aprenent i poca cosa més. Són dies intensos, d'alegries immenses i de pors que t'encongeixen el cor. Dies en els quals les hormones et fan veure-ho tot de color de rosa al matí i negre com el carbó quan s'acosta la nit. Dies en els quals el teu estat d'hiperalerta constant consumeix una energia que escasseja i, al mateix temps, de sentir-te la persona més realitzada del món. Dies en els quals has d'aprendre a gestionar sentiments i situacions mai abans viscudes. En definitiva, dies emocionants en tots els sentits.
A tot aquest torrent emocional i de noves experiències cal sumar-li la pressió en l'àmbit laboral. Per les mares que som autònomes amb negoci unipersonal és complicat plantejar-se estar més de les sis setmanes obligatòries de baixa. La por de quedar fora del mercat laboral o de perdre oportunitats que professionalment poden ser interessants són només dos dels temors en el mar de dubtes que apareixen quan quedes embarassada i quan, finalment, arriba el moment en què has de decidir què fer. Des de l'1 de gener passat s'han equiparat les condicions entre mares i pares, amb permisos de paternitat de 16 setmanes. Caldria avançar, també, en un sistema que igualés les condicions relatives a la maternitat, independentment del sector o professió, més enllà del gènere.
El Pau pertany al que alguns han catalogat com la generació dels «Corona boomers», nadons nascuts arran del confinament causat per la pandèmia. Des de fa una setmana ens ha posat en el nostre nou paper, d'aprenents de pares, com Walt Diseny va convertir el Mickey Mouse en aprenent de bruixot a la seva pel·lícula Fantasia. I és que ara entenem molt millor el que cantaven Els Amics de les Arts en la seva cançó Miracles: «Ves per on de sobte ara se'ns fa molt curt el dia i molt llarga la nit».
