Empenyo el carretó del supermercat per un corredor ple d'envasos inerts i acolorits quan falta poca estona perquè en tanquin les portes. Les meves mans fan olor de desinfectant, la nova colònia marca blanca que t'ofereixen de franc a les entrades dels establiments. Hi ha dues caixes obertes i trio, com sempre, la lenta. Quan la dona del meu davant està a punt de pagar li cau mitja dotzena d'ous a terra. El so de trencament esmorteït congela el temps. La caixera, amb posat resignat i pacient, agafa un rotlle de paper de cuina i surt a netejar-ho. La clienta s'excusa, avergonyida. La mira, em mira, i corre a buscar-ne una altra mitja dotzena. Sona a la megafonia «Tenía tanto que darte, tantas cosas que contarte, tenía tanto amor guardado para ti...» i mentre escolto Nena Daconte -trigo una estona a recordar-ne el nom- se m'activa un ressort automàtic de felicitat i em poso a cantar. És el meu torn i la caixera badalla rere la mascareta. «Estàs avorrida?», li demano. «Cansada. M'adormiria dreta!», respon, i fa un gest que interpreto més bé que les seves paraules.

Riem espontàniament i he de reconèixer que l'escriptora Fran Lebowitz té tota la raó quan parla del poder de la música en un dels capítols de la minisèrie documental Pretend it's a City. Diu: «No hi ha ningú més estimat que un músic perquè ens dona la capacitat d'expressar les nostres emocions i els nostres records. Cap altra forma d'art ho fa. No cal que sigui la millor cançó, el que importa és que aquella música ens recorda la nostra primera cita o un bon moment, i quan l'escoltes et fa feliç». Afegeix que potser els músics i els cuiners són els responsables dels plaers més grans de la vida perquè «gairebé tot el que et fa sentir bé és nociu. La música, en canvi, és com una droga que no et mata».

Hauria de ballar més, i tant és que no en sàpiga i que no em deixin sortir d'aquesta ciutat que ha esdevingut el meu únic món. Hauria de dansar més al menjador de casa -on soc més jo que mai-, envoltada del sofà, de les cadires, de la taula, dels llibres, del sostre, de les parets pintades, del temps reclòs. Hauria de saltar més amunt ara que no em veu ningú i encara tinc força, desempallegar-me de l'esgotament que veig en totes les mirades que van, venen, tornen, es conformen i es retroalimenten. Sortosament ningú s'atreveix a dir-me «tot anirà bé», i no sabeu com ho agraeixo. De tot plegat, aviat en farà un any. Semblava una broma. Ningú creia que aniria de debò. I mireu-nos ara, estem tots tan esgotats que necessitem que ens llancin un bot salvavides com una cançó que pugui esdevenir la nostra cançó del dissabte.