L'edat atorga privilegis i desencants. En tinc la suficient per haver conegut dues de les persones més extraordinàries de l'activisme social, cultural i polític català; Maria Aurèlia Capmany i Oriol Martorell. Era jove, feia poc que exercia el periodisme a la Cadena 13, i el mateix any vaig entrevistar-los a fons a tots dos.

La devoció per la Maria Aurèlia venia de lluny, de l'admiració teatral que em va contagiar l'amic Joan Cirera que l'havia coneguda com a fundadora de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual; de conviccions netes i principis transparents, la que va ser a més de novel·lista, dramaturga, feminista i activista cultural antifranquista; inoblidable regidora de Cultura pel PSC a l'Ajuntament de Barcelona; estimava amb adoració el català, recordo quan em deia que a Manresa el parlàvem de la forma més neutra i bonica que havia escoltat.

Al director i pedagog musical Oriol Martorell se l'il·luminaven els ulls explicant el moviment coral a Catalunya; qui va ser fundador de la Coral Sant Jordi, símbol de la lluita contra la repressió de la dictadura i referent musical europeu, a més de diputat socialista al Parlament durant tres anys, li devem el tractar la música com a eina d'integració.

Aquesta setmana he pensat en tots dos, he recuperat aquelles xerrades i se m'ha regirat l'estómac llegint les paraules d'una diputada socialista, portaveu de drets socials i secretaria de polítiques feministes, afirmant com una exterminadora de cultures, que parlar català dirigint-se a Espanya és «provinciano» i «maleducado»; adjectius que haurien ferit el cor de la Maria Aurèlia. Dies després, un regidor del PSC a Sant Joan de Vilatorrada era notícia per saltar-se el confinament horari de la restauració, falta que més enllà de l'obligació de donar exemple no trobo pas tan greu, qui no ha caigut en aquesta humana temptació?; però aquesta patinada va treure a la llum que el personatge era el mateix que havia fet una piulada comparant un acte propagandístic de l'Alemanya nazi amb un concert de Sant Esteve al Palau de la Música, el mateix concert que tantes vegades i en el mateix escenari havia dirigit Oriol Martorell, amb la mateixa simbologia i finalitat: reivindicar els nostres drets identitaris com a nació.

És mala sort que els autors de les declaracions siguin del mateix partit i ofenguin l'honorable llegat dels seus antecessors, soc dels que penso que la política la fan les persones, no les formacions, i de trepes desagraïts n'hi ha a totes les cases; però no tot s'hi val, involucions abominables com aquestes ofenen la memòria d'aquelles i aquells a qui devem les nostres llibertats.

És caure molt baix, per coses així i perquè els seus partits quan callen atorguen, em costa poder creure en tots plegats.